Ara que està de moda l’antifeixisme 3.0 –no el de debò com el que arrasava Dresden, el que empenyia els soviètics a entrar a Berlín o el que organitzava patxangues de futbol amb el cap de Mussolini–, seria bo analitzar la franquícia espanyola del feixisme. El manteniment d’un autoritarisme que atempta contra les llibertats, els drets, el sentit crític i una minoria nacional molt concreta, la catalana. De fet, fa riure quan el PP es vanta de ser una formació de liberals quan pacta amb l’extrema dreta amb la confiança i comoditat d’unes sabatilles velles.
És la prova del nou que a Espanya no hi ha liberals, de la mateixa manera que Espanya no és una república perquè no hi ha republicans. Sospito que tots van ser enterrats a les cunetes, exterminats als camps de batalla i als camps de presoners, a l’exili o deixant la pell en l’alliberament de França del poder nazi per pal·liar la vergonya i l’escàndol del col·laboracionisme gavatxo amb el Tercer Reich. Ara resten esquerres borbòniques, esquerres tardofranquistes, dreta visigòtica, dreta extrema i extrema dreta.
Sense voler entrar en disquisicions profundes, cal recordar que el règim del 78, és a dir, la remasterització del règim del 39, va ser un pacte de debilitats. Els franquistes no eren prou forts per abatre tota l’oposició i l’oposició no era prou forta per fer caure el règim. L’equilibri va ser un pacte de no fer-se mal i, com a principal seqüela, és que no es va registrar cap purga a cap nivell de poder important de l’Estat. És curiós com el nacionalisme espanyol continua vivint de les estructures de poder, els marcs mentals i els relats que van deixar una colla de generals africanistes que semblen venerats pel moll de l’os de l’Estat.
Curiosament, fa un parell de setmanes, vaig tornar a un dels petits paradisos que té la biosfera institucional del país: la Biblioteca del Parlament. Buscava la biografia que el monjo de Montserrat Hilari Raguer va fer sobre el general Domingo Batet l’any 2012 (Edicions Abadia de Montserrat, 2012). Un treball extraordinari com els que acostumava a fer Raguer. Un dels ganxos del llibre és la transcripció de la part de l’informe Picasso que, per ordre del Congrés i el govern espanyol, Batet va fer arran del desastre sanguinari d’Anual de 1921, perpetrat pels militars africanistes espanyols, que van deixar uns vuit mil morts.
Batet va escriure sobre el Generalíssim que “el comandante Franco del Tercio, tan traído y llevado por su valor, tiene poco de militar, no siente satisfacción de estar con sus soldados, pues se pasó cuatro meses en la plaza para curarse enfermedad voluntaria, que muy bien pudiera haberlo hecho en el campo, explotando vergonzosa y descaradamente una enfermedad que no le impedía estar todo el día en bares y círculos”. I afegeix una extraordinària descripció dels oficials que acompanyaven Franco durant la seva estada en la guerra marroquina: “Algunos oficiales de Regulares y del Tercio se sienten valientes a fuerza de morfina, cocaína o alcohol; se baten sobre todo los primeros, en camelo: mucha teatralidad, mucho ponderar los hechos y mucho echarse para atrás y a la desbandada cuando encuentran verdadera resistencia”. Batet també escriu sobre Millán de Astray, el mític legionari, que titlla de “teatral y payaso y que tiembla cuando oye el silbido de las balas y rehuye su puesto”. I explica les borratxeres de Ramon Franco, que acabava foragitat dels llocs públics i fugint amb un hidroavió que després encallava a Alhucemas.
Aquesta colla de desvagats, drogoaddictes i degenerats configuren l’elenc de l’Espanya del 39 perllongada el 78. És la constatació del desacomplexament del nacionalisme espanyol, de caràcter feixista i amb una característica comuna. Una característica que comparteixen tots els nacionalistes espanyols ja vesteixin de verd, blau, vermell o morat, la catalanofòbia o l’anticatalanisme. Aquesta característica és el pegamento Imedio que forja l’ànima espanyola marcada pels africanistes. Són els catalans el mico de goma de desestressa les frustracions de l’Espanya del 39. L’enemic feble, el col·lectiu que es pot masegar i anorrear sense miraments. El més fotut, i aquesta campanya electoral n’és l’exemple, és que el nacionalisme espanyol s’utilitza com un memorial de greuges i de llagrimeta per demanar més autogovern o com a argumentari per avalar que tenim dret a l’autodeterminació.
Possiblement, aquest punt de partida més que provat sigui erroni. Potser el desllorigador de tot plegat és entendre que la Catalunya nació no necessita cap greuge espanyol per reivindicar-se. És a dir, que la base del suposat procés d’alliberament nacional és únicament la voluntat d’esdevenir un estat independent sense més excusa que la voluntat o el convenciment que ets un subjecte polític de ple dret. Plorar tot el dia per les cantonades o bé pixar-s’hi. Dues maneres de veure les coses. No cal ser víctimes de res ni tenir cap mena de pretensió moral. De fet, els nacionalistes espanyols -que ho són tots els espanyols- no tenen cap complex a tenir la mateixa visió d’Espanya, i de retruc de Catalunya, que els va ensenyar el seu avi gandul, covard i farlopero.
5
26
