No és la primera vegada que es diu, encertadament, que la política catalana és una màquina de desposseir de significat les coses més importants per substituir-les per una imitació barroera i fer-les moneda de canvi amb Madrid. Així passa amb la immersió lingüística, el referèndum, el concepte de desobediència, el paper de Barcelona al món i tantes altres coses.
Fa uns dies li va tocar al corredor mediterrani. En un acte a Madrid per la reclamació d’aquesta infraestructura, el president de Foment del Treball, Daniel Sánchez Llibre, va lamentar-se dels retards d’aquesta infraestructura així com de l’absència del President de la Generalitat, Pere Aragonès, mentre que sí que hi va assistir el President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Alhora, va afirmar que la societat catalana ja estava molt ben representada en la seva reivindicació del corredor mediterrani amb aquella delegació de l’empresariat català.
Aquesta afirmació resulta especialment vergonyosa en boca del representant d’una institució que fa molt de temps que ha dimitit de defensar el teixit productiu de Catalunya, insultant la seva mateixa història, bandera del catalanisme, que va mantenir duríssimes batalles contra l’Estat per la política aranzelària al segle XIX i que va veure com alguns dels seus dirigents van donar la cara per les seves indústries fins el punt de ser cosits a trets durant el moviment obrer.
Perquè l’interès de Foment del Treball ja fa molt de temps que no té a veure amb el desenvolupament industrial que sempre ha abanderat la burgesia catalana i que és el que fonamenta aquesta infraestructura, sinó que s’ha convertit en defensor de la casta rentista que viu del turisme. D’aquí que la seva principal preocupació durant la pandèmia fos indemnitzar el gremi hoteler i, en menor mesura, de la restauració. D’aquí que la seva prioritat sigui l’ampliació de l’aeroport del Prat, en un moment en què tothom sap que contamina més que el tren i que va de la mà d’un creixement econòmic sustentat en la bombolla. D’aquí que aplaudissin amb les orelles la candidatura de Manuel Valls a Barcelona, que es va presentar a les eleccions municipals amb una recepta que buidava el contingut de Barcelona com a contrapoder de l’estat a canvi de poder seguir dinant amb el Comte de Godó.
Ja fa molts anys que la burgesia catalana fa negoci de renunciar al més important, que es farà quan Espanya vulgui. No quan hi hagi un Govern de la Generalitat que assisteixi a tal acte a Madrid, no quan hi hagi un clam social generalitzat a favor, ni tan sols quan Europa pressioni. Es farà quan-Espanya-vulgui. Això es diu ser una força d’ocupació més, que contribueix a mantenir controlada la colònia. I per seguir fent aquest negoci (molt poc ambiciós, per cert) han d’ignorar que la majoria de la societat catalana ha après que allò imprescindible no es negocia i cal fer-s’ho un mateix. I aquí hi pots posar el referèndum, la immersió lingüística, una capital que no es conformi amb els límits de progrés que l’Estat imposa o la lluita per una infraestructura que ja fa anys que compta amb el vist-i-plau d’Europa i que té com a únic obstacle el de sempre, que és la oposició de Castella, com ja va passar amb el primer ferrocarril Barcelona-Mataró. Si els interessés de veritat el Corredor Mediterrani i el progrés del país estarien defensant la independència de Catalunya per deslliurar-se del llast d’Espanya en la seva construcció. No ajudarien a l’Estat a desposseir-nos de qualsevol ambició que no sigui assemblar-nos a Madrid.
Per això, que Sánchez Llibre digui el que vulgui per no perdre la seva plaça al Pont Aeri, però que no afirmi que Foment del Treball representa la societat civil, i ni tan sols l’empresariat català. Que la revolta dels autònoms perquè s’escoltés les reivindicacions d’aquest col·lectiu permanentment maltractat per l’administració quan Chakir El Homrani va jugar amb ells als Jocs de la Fam per a aconseguir un miserable ajut durant la pandèmia la van haver de muntar dues persones amb un grup de Telegram que n’estaven fins el capdamunt de senyors amb corbates comprades a Passeig de Gràcia parlant de treballar.
