Encara no s’ha iniciat la precampanya de la precampanya electoral i ja ens trobem sota foc granejat. No ho dic jo, que sóc un beneit, sinó els molt més avesats comentaristes, analistes i tertulians aguerrits a millers de conflictes a tot arreu. Fins i tot, els mateixos protagonistes es lamenten sovint amb escàndol i grans veus, com Sancho Panza, que es faci foc dins les pròpies trinxeres.
Hem d’estar segurs, però, que, en parlar de les pròpies trinxeres, parlem de trinxeres i de les mateixes trinxeres. No sigui que algú li passi pel cap fer com l’ocell Tero del gaucho Martín Fierro, que pon els ous d’un costat i fa els crits de l’altre. Després toca recordar la naturalesa humana. L’experiència històrica conté alguns casos d’heroics defensors de places i castells, caiguts en combat, però abatuts per l’esquerda, òbviament dins la mateixa trinxera.
Ah, però això és la naturalesa humana, una xicota tan consistent com l’unicorn! No cal pujar els conflictes fins a extrems tràgics! El nostre món detesta la tragèdia; viu confortablement instal·lat a una pacífica i una mica avorrida quotidianitat. La suau inèrcia del dia a dia. Així, un dilluns qualsevol, al matí, ERC trenca el seu anterior compromís, fa costat a l’arbitrària JEC espanyola i despulla al MHP Torra de la seva condició de diputat. El mateix qualsevol dilluns, a la tarda, el portaveu dels que l’havien despullat al matí, Sergi Sabrià, fa saber al despullat que ells no són els seus enemics sinó els seus aliats. Doncs al matí, foc amic; a la tarda, l’amic del foc. No és una tragèdia sinó la tragicomèdia de la hipocresia. Però és.
La idea de “sacrificar” el MHP Puigdemont i el mateix verb triat, “sacrificar” (fi del “homo sacer” d’Agamben) mostra una mentalitat cristiana i piadosa, amb la idea de la víctima propiciatòria, el xai de Déu que talla els pecats del món. I el cristianisme és religió d’amor. Com creure si no és per a inspiració del maligne, que aquest sacrifici no estigui dictat per l’amor? El mateix amor amb qui els franquistes afusellaven republicans, segons Ortega Smith.
Foc granejat al compàs de la veu de la portaveu Vilalta, capaç d’explicar la realitat en termes que ni la realitat comprèn. Afirma Vilalta amb magnanimitat que ells no es deixaran arrossegar al fang i no contestaran amb retrets als retrets que reben, cosa lògica atès que no en reben. I, com que l’esperit és fort però la carn és feble, la magnanimitat de la portaveu dispara una allau de crítiques i retrets de l'”espai republicà” a l’acte del 29 en Perpinyà, catalogat, velis nolis, com un míting de JxC i com si, en cas de ser-ho, que no ho és, JxC no tingués dret a fer els mítings on i quan li roti.
L’escuma de la quotidianitat: el mateix dia que la portaveu renuncia generosament a la llei del Talió, el VP Junqueras es defensa de les acusacions de projectar un tripartit amb un “i tu més” d’arrel tuiter. Aquí els únics que han pactat amb el PSC són els “juntaires” a la DIBA! La DIBA és el forat negre de l'”espai convergent”. Tan negre i tan forat, que fa desaparèixer fins i tot el pacte dels pactes, veritable origen d’aquestes turbulències, el pacte amb el PSOE que ha fet possible un nou govern a Espanya.
L’esperit sacrificial que embeu l’acció d’ERC, es corona amb l’aparició de l’enviat, el VP Aragonès, proclamant haver carregat en solitari, com el xai del Senyor, amb el “desgast” de la taula de negociació. La víctima propiciatòria, deixant clar que els altres es fan l’orni (i no cal assenyalar, oi?), tranquil·litza la penya dient que els beneficis seran per a tota la comunitat de creients. Això l’enforteix espiritualment per reclamar un lloc a la taula de negociació, com l’ha fet el seu homòleg espanyol, Pablo Iglesias. Si, senyor, la taula ha de reflectir la composició doble dels dos governs de coalició i ha de tenir quatre potes, com totes les taules del món.
Si, amb el seu plantejament d’inici, la taula era una cosa confusa, absurda i inútil, amb la nova composició esdevindrà el més semblant a una tele-tertúlia. La societat de l’espectacle farà oblidar que no es tractaran les qüestions substantives del referèndum d’autodeterminació i l’anul·lació del judici/farsa. Ho intentarà amb la contumàcia i parsimònia que promet l’oferta d’ Iglesias de “diàleg, diàleg, diàleg”, esgarrifosament similar a l’anguitista de “programa, programa, programa”. I sense relator ni cap mitjà de controlar la verbositat nou-estatutària.
No han entès res. La independència és qüestió d’aquí i ara. A tot esperar fins les pròximes eleccions.
