No em sembla malament que el festival d’Eurovisió l’hagin guanyat els cantants d’Ucraïna. Ni que al final de la cançó hagin fet una crida a ajudar la resistència ucraïnesa. Ni que la lectura que se n’ha fet sigui en clau política, ni que la votació que s’ha realitzat, més que previsible, sigui també de signe polític, ni que prèviament se n’hagués exclòs els representants de Rússia. Ja era hora que es reconegués obertament que aquesta cita musical promou una Euro-missió, sostinguda per les emissores estatals, que és organitzar una dansa de poders d’estat a través del seu braç televisat. És així, i per tant més val que no se n’amagui ningú.
Ara han sorgit elogis a milers sobre les virtuts melòdiques de la cançó guanyadora. Home… el que em sembla una presa de pèl és que pretenguin fer-nos creure que la cosa va d’arts musicals, escèniques o plàstiques. No; el xou és una competició de banderetes, que serveix per agitar banderetes i fer voleiar algunes banderetes més amunt que les altres. La cançó guanyadora no era de les pitjors que s’han sentit, però tampoc de les millors. Encomana un cert ritme, però no deixa de ser un rap com qualsevol altre que podem sentir als corredors del metro -acolorit, això sí, amb un fort accent folklòric i tradicional. I per primer cop en la història, es tracta d’una peça únicament en ucraïnès, sense les estrofes en anglès o en rus que se suposa que li conferien un aire més cosmopolita i que, suposadament, milloraven les opcions d’una bona classificació. Per sort la tals suposicions han quedat triturades.
La cançó guanyadora
La peça Stefania, de l’orquestra Kaluix, ha obtingut una carretada de vots; és el cop que el vot popular ha estat més alt i, des que s’ha instaurat l’actual sistema, ha estat la segona cançó més votada. Només Sèrbia, habitual claca dels russos, li ha donat una puntuació modesta –altra vegada del tot previsible, dins de la lectura política esmentada. La indumentària pagesa i tradicional del grup ha contribuït a ressaltar l’estereotip ucraïnès, i la lletra no s’ha quedat curta, amb una oda a les mares i les al·lusions a les cançons de bressol, que hi afegien una nota nostàlgica. L’elogi de les mares no era tan lluny, en versió rústica, de l’Ay Mama de la Rigoberta Bandini. Per cert, m’hi jugo un pèsol que la trepidant melodia de la Bandini, que va ser exclosa en la prèvia espanyola, no s’hauria menjat un torrat contra la victoriosa Stefania, malgrat alguna forta semblança i molt més ganxo musical.
Pocs saben que la cantant que havia estat triada originalment per representar Ucraïna era una altra. Alina Pash havia estat seleccionada per viatjar a Torí i emportar-se el premi sota el braç amb la cançó Ombres dels avantpassats oblidats. Musicalment podríem dir que no era ni millor ni pitjor que la que finalment hi ha anat i ha vençut; però segur que era més apta. Es tractava d’una peça que reclamava escriure la pròpia història, i escoltar el que deien els grans literats europeus, des de Dante i Shakespeare fins a Dumas i els germans Grimm. Patriotisme, grans lletres, humanitats, memòria; era gairebé un trajo fet a mida per a l’ocasió.
Va ser altre cop la política la que va decidir les coses en lloc de la música. La popular Alina Pash va haver de dimitir quan es va saber que havia estat a Crimea després de l’ocupació russa, i això va ser considerat imperdonable. A sobre, es va descobrir que l’artista havia provat d’assegurar-se la classificació tot falsificant algun document de l’esmentat viatge, i això es va considerar encara més imperdonable. La seva caiguda en desgràcia va servir per enviar a Eurovisió un conjunt i una melodia no tan fets a mida, però que al final s’han endut el guardó igualment. Perquè estava escrit.
No ens deixem ensarronar
Tampoc no ho trobo malament, insisteixo; hem d’entendre que el festival mediàtic és una competició entre estats, i aquesta és la lògica. El que no podem aguantar de cap manera és que, per sota el bigoti, n’hi hagi que rondinin per la politització de la cita. Com aquells que protesten que, de no haver-se cuinat la victòria d’Ucraïna, Espanya hauria quedat segona o primera amb la representant tecno-flamenca d’Olesa de Montserrat i el seu vestit de forats pressupostat en 200.000 euros. Senyores i senyors, hem de saber a què s’està jugant. Com s’explica que mai s’hagi cantat en català a Eurovisió, en un idioma que parla més d’una quarta part de l’estat espanyol? Té això a veure amb cap criteri artístic o estètic?
Per què és condemnable la irrupció ocasional d’algunes estelades i ikurriñes a la sala de concerts? I per què no l’agitació compulsiva de banderes espanyoles, franceses, sueques o de qualsevol estat reconegut? Doncs molt senzill. Per la mateixa raó que, quan les guerres de Txetxènia –no una sinó dues-, mai no hi va intervenir cap artista txetxè cantant en txetxè, mai no es va pronunciar cap clam pels defensors del petit país, mai no es va votar massivament un grup de pagesos txetxens glossant el ventre de les seves mares. És fàcil d’entendre; els nacionalistes i els polititzats són aquells que no tenen poder, i concretament els que no tenen poder d’estat. Els altres poden participar en aquesta Euro-missió; formen part del club, i si n’ataquen algun d’ells, aleshores la música de qualitat brota espontàniament i s’emporta tots els aplaudiments i vots del respectable.
1
11
