No falla. És un argument constant, repetit des de fa segles. Cada vegada que l’adhesió de Catalunya a Espanya perilla, veus de dintre i de fora ens avisen: aneu amb compte, que us encamineu cap a la decadència de Catalunya. Acabareu malament, nanos i nanes. A dintre d’Espanya us espera un futur esplendorós, constructiu, excitant… però mentre us dediqueu a acariciar obsessivament el vostre melic patriòtic, esteu perdent unes fabuloses oportunitats per prosperar.
Rendiu-vos, fora d’Espanya no teniu futur. Aquest és el contundent missatge. No el menystinguem: fa forat i fa dubtar.
Mira que en podríem estar de bé si ens poséssim en mans d’una mena de PNB a la catalana, amb un toc de Ximo Puig i una bona connexió amb les elits madrilenyes: hidrogen, turisme, infraestructures, sector immobiliari… Per alguna raó màgica, tindríem una estratègia, en el presumpte cas que aquestes estratègies territorials siguin alguna cosa més que fum. Les coses ens anirien millor, deixaríem enrere la febrada infantil de l’independentisme i faríem pasta. Seríem un autèntic motor d’Espanya, la locomotora!
És un tòpic clàssic, però encara funciona. Catalunya és un país poruc, que només el 2017 va estar a punt de fer el pas endavant que necessita des de fa segles.
Vejam, doncs, com n’és, de fabulosa i excitant, l’oferta espanyola. Tenim ja clarament dibuixada la X del GAL, gràcies a la CIA, per si algú en tenia cap dubte. Tenim (i patim) una monarquia envoltada d’un escàndol de corrupció de proporcions apocalíptiques, amb una maquinària judicial, policial i financera decidida a apoderar-se de l’Estat. Tenim un deute públic fora de control, que només alimenta la banca, la gran guanyadora des de 2008. Tenim uns desequilibris territorials i dèficits fiscals de tres parells de nassos, que ningú no té cap mena de voluntat de resoldre, més enllà de fugides cap endavant, com amb les pensions en permanent fallida. Tenim una capital hipertrofiada, Madrid, que s’està menjant Espanya. I un país dependent del turisme, dels negocis immobiliaris, de la restauració, com a grans eines estratègiques en un món que accelera cap a un futur de desenvolupament tecnològic espectacular.
Veient l’estat de decadència d’Espanya, cal molta, moltíssima imaginació per proposar que la millor manera d’evitar la decadència de Catalunya és sumar-se a la decadència espanyola. Però ho segueixen fent, perquè en el passat l’argument ha funcionat prou bé.
«Mejor cola de león que cabeza de ratón», diuen, pensant-se que són un lleó i ignorant que Espanya ni va enlloc ni té cap mena de sentit ni de viabilitat. Ja ho anirem veient després de l’estiu…
El coronavirus ha despullat Espanya una mica més, però encara no prou. Tots estem en estat de xoc posttraumàtic, encara no hem tingut temps de treure conclusions del que ha passat ni d’entreveure el que passarà. Una crisi a foc lent, dissimulada perquè reobren les botigues i les terrasses, i perquè el món no ens ha caigut al damunt, com temíem fa unes setmanes.
Aquesta no serà una crisi per explosió ni per implosió, sinó per dissolució, per allò que en castellà té una paraula tan bella i exacta: «desapego». Podríem traduir-la per desafecció, per exemple, però em sembla una paraula menys expressiva, més tècnica. El «desapego» apel·la directament al cor, a aquell moment en el qual el cor et fa un favor i et diu que no, que per aquí no vas enlloc.
Deixem passar uns mesos, sense negar el desconcert a Catalunya, l’absoluta crisi política segons els paràmetres d’abans, la buidor institucional, el fracàs de l’autonomia i la descomposició del projecte europeu. Anirem veient la decadència d’Espanya i ens vindran més ganes de què no sigui la nostra, que no ens arrossegui. Catalunya no està en decadència, està canviant de pell i d’ànima, enmig d’un desconcert general, i un dia no molt llunyà es trobarà amb allò que el 2017 no va gosar acabar de fer…
