Des de la caiguda en desgràcia, i encara no explicada, del bisbe Xavier Novell, cap reflexió es refereix a la part positiva de la seva activitat apostòlica. Es diu d’ell que té ganes d’explicar-se, però obeeix, amb una obediència rara en els nostres temps, les ordres que sembla haver rebut del cardenal, de callar sobre els extrems de la seva situació actual. Es diu d’ell que va fer molt mal a les persones a les quals va recomanar teràpies per modificar la seva orientació sexual, o criticar la seva situació de parella, però no es parla d’aquells altres per als quals aquestes o altres situacions que l’Església no admet hagin pogut estar una creu insuportable i que potser li van demanar alguna mena d’ajuda que avui es considera intolerable concedir. Es comenta amb sorna que va passar de l’unionisme a l’independentisme, com si aquesta mateixa mutació no s’hagués produït en altres persones molt més significades i com si no hi hagués dins l’església catòlica (i també en altres), religiosos que voldrien una Catalunya d’aquesta mena.
En general es parla del dret a equivocar-se, un dret que d’altra banda no existeix, per després fer programes, fins i tot a la televisió pública, per parlar d’aquest tema des de la perspectiva més escabrosa i recalcant les errades d’aquesta persona o de qualsevol altra, les seves contradiccions i febleses. País en general caïnita i poc capaç d’entendre la força pedagògica del fracàs, imagino que l’especial acarnissament amb Novell és perquè es tracta d’un membre de l’església catòlica, aquesta institució mil·lenària que sol s’associa en els mitjans de comunicació a pederàstia, corrupció, intransigència, i mai a caritat, misericòrdia, perdó i amor. La carta d’uns quants feligresos, recordant l’ajut i suport que el bisbe Novell els hauria prestat en el passat i que ha estat recentment publicada a les xarxes socials, permet recordar que els sacerdots són els apòstols de Jesús, aquells als quals va encomanar la tasca de lligar el Cel i la Terra i que, com de tots els éssers humans, també d’aquests l’anècdota sucosa és comprovar que són fal·libles, que també cauen. Caigudes que, d’altra banda, són la millor teràpia per a la resta, que estem contínuament caient, ensopegant, equivocant-nos i per tant inconscientment grats d’albirar que també nosaltres podrem redimir-nos.
És així que es pot fer llum sobre la llum de Novell, i no sols sobre les ombres que semblen haver-se desplomat sobre la seva vida. Perquè qui veiem com una creu, i crec que a sobre la porta, també fou en algun moment i per a molta gent, la cara radiant de l’esperança.
