La publicació del llibre Tornarem a vèncer (I com ho farem), l’any 2020, escrit a quatre mans per Oriol Junqueras i Marta Rovira -l’un a la presó i l’altra a exili-, va significar un punt d’inflexió -un gir estratègic en redó- que en aquell moment no es va valorar prou. Potser perquè la lletra impresa en paper ja no té els efectes revulsius que Johannes Gutenberg havia somiat. Potser perquè ja quasi ningú és capaç de llegir més de 200 caràcters tipogràfics seguits. En aquell moment Junqueras i Rovira potser també ja havien mamprès la brega intestina, però, de qualsevol manera, van arribar a la mateixa gran conclusió: el Procés havia estat una derrota -una suma de càlculs i decisions equivocats- i calia recuperar els vells esquemes polítics que almenys preservaven la integritat personal i la de les pròpies files.
Oriol Junqueras i Marta Rovira -la bicefàlia determinant i llavors més o menys compacta d’Esquerra- van espigolar les causes de la desfeta i van enumerar-ne unes quantes que, al seu criteri, l’havien provocada de manera ineluctable, que diria l’escriptor que es feia passar per pagès: “el llindar de la participació, la mobilització de la Catalunya del no, un país a dues velocitats, l’ofensiva de l’estat per terra, mar i aire, la posició contrària dels principals sindicats, un univers mediàtic molt bel·ligerant, l’absència dels grans ajuntaments, la falta de reconeixement internacional…”.
En tota aquella etiologia es reconeixia un error en la valoració dels factors que en podríem dir externs, però en cap moment no es valoraven els enormes errors interns que havien portat el moviment a la desfeta i l’escampada. Perquè hi havia, és cert, tot el que van desgranar Junqueras i Rovira, però també hi podrien haver afegit les intencions hegemòniques enfrontades de Convergència i Esquerra, en brega corrosiva permanent; la falta de rigor total en la construcció i consolidació d’allò que ells mateixos havien definit com “estructures d’estat”; l’autoengany complaent a l’hora d’avaluar i anunciar l’efectivitat del govern en àmbits estratègics determinants, com ara els mossos o les complicitats internacionals; la indefinició de la resposta en moments crítics que la Generalitat hauria d’haver preparat contra “l’ofensiva de l’estat”…
Hi va haver una irresponsabilitat suïcida a l’hora d’assumir el desafiament que l’independentisme social reclamava al carrer. Una part d’aquesta inconsciència es podria adjudicar a la falta d’antecedents immediats, d’experiència en intents semblants, però l’altra es justifica per la pretensió de les dues forces majoritàries de l’independentisme de no decebre obertament la demanda popular i de no ser els primer a fugir de la crema per no deixar a l’altre rival hegemònic tot el suposat guany de l’èpica.
Oriol Junqueras i Marta Rovira en treien, d’aquella experiència, unes conclusions que van marcar des d’aquell moment tota l’estratègia política de la direcció d’Esquerra Republicana: la renúncia, de fet, a la unilateralitat i la definició d’un programa d’actuacions que allunyaven el partit de totes les conviccions -almenys aparents- que l’havien acompanyat fins aquell moment.
Un programa que quedava descrit amb pèls i senyals en la darrera part del llibret. Per tornar a temptar un embat amb l’estat, calia: “Ser més, una majoria inapel·lable; independentisme plural i transversal; l’autodeterminació, al centre de l’agenda política; el diàleg, imprescindible i estratègic…”.
La pretensió d’arribar a un “referèndum pactat” amb l’estat substituïa la divisa vigent fins aleshores, “referèndum, sí o sí”, quan es proclamava que “Espanya mai pacta cessions territorials”.
A aquestes alçades tothom amb un mínim de curiositat i sentit de l’anàlisi sap que Esquerra durant les darreres dècades, abans de la constitució dels dos tripartits i després de l’exclusió d’Àngel Colom i Pilar Rahola, volia convertir-se en el gran referent de l’“esquerra” i del “catalanisme”. Per arribar a la primera pretensió, havia de substituir l’hegemonia del PSC en l’àrea metropolitana i les grans ciutats. Per aconseguir la segona, havia de residualitzar Convergència Democràtica. La precipitació del Procés -que va ser impulsat i accelerat des del carrer- va sotmetre el partit a una gran tensió, però no el va fer renunciar a aquesta doble substitució.
Les necessitats de no perdre el protagonisme en l’escalada independentista va obligar els republicans a canviar de tàctica i d’aliança. Esquerra va saltar del PSC a Convergència. La doble intenció, però, substitutòria continuava. Una intenció que, òbviament, els seus rivals no acceptaven i miraven de diluir i combatre.
El context polític actual ha mogut de lloc Esquerra Republicana. Hi ha hagut el fracàs d’allò que Junqueras i Rovira van definir al mateix llibre com “governar, i governar bé”. El govern d’Esquerra no ha sabut o no ha pogut governar “bé”. Hi ha hagut l’enfrontament -ja crònic- amb Junts, que impossibilita acords futurs en què els republicans no volen tornar a representar el paper de segon de bord etern. I hi ha hagut els resultats electorals, amb la pèrdua de majoria absoluta de l’independentisme, que mata la possibilitat que Esquerra continue desfullant la margarida de les aliances entre dues grans opcions.
Esquerra Republicana torna al punt de partida. Tota la retòrica que destil·la l’acord per investir Salvador Illa és exactament això: la recuperació del discurs que va permetre constituir el primer tripartit i va convertir Pasqual Maragall en president de la Generalitat. S’hi apel·la, en aquest acord, a l’“oportunitat de refer la confiança entre l’independentisme d’esquerres i el federalisme d’esquerres per fer avançar conjuntament el país”, entre dues formacions que es reclamen “hereves del catalanisme popular. Amb uns pilars -unes pretensions- , això sí, modificats a la força per la situació política derivada del Procés i la repressió: “construir una solució al conflicte polític”, “impulsar un sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirana fiscal”, “reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya” i “assegurar la continuïtat d’unes polítiques públiques”.
Tota aquesta gran o petita pretensió -tota aquesta retòrica- ha d’obviar necessàriament el paper que ha representat el PSC des del començament del Procés. La seua col·laboració necessària en l’aprovació i l’aplicació de l’article 155, el seu gir, decidit i pagat, cap a les posicions que enarboraven Ciutadans, el PP i Societat Civil -dita civil- Catalana.
Esquerra torna al punt de partida, però no ho fa amb les mateixes pretensions ni condicions. Ni el PSC ni Junts s’han deixat substituir i els republicans han anat afeblint-se. I ara aquest objectiu frustrat no pot moure cap estratègia. Encara més: forçats pel context, la direcció i els militants d’Esquerra Republicana -una mica més que la meitat dels militants- han pres una opció que encara podria enfortir més el PSC i Junts.
La memòria s’ha fet fràgil, encara que les intencions siguen tan benintencionades com es vulga. Però les bones intencions proclamades no dissolen totes les incògnites que comporta el nou gir d’Esquerra. Salvador Illa, com Jaume Collboni o Pedro Sánchez, vol, per damunt de qualsevol altra consideració, ser investit president de la Generalitat. No atén ni apama les dificultats amb què es trobarà després. Els republicans no consideren el fet -gravíssim- d’haver deixat tota la capacitat de complir els punts més determinants de l’acord -el nou model de finançament, bàsicament- al govern de l’estat, en un moment com el que malvivim. Ni les majories parlamentàries improbables, impracticables, que l’haurien de fer possible en els pròxims anys. Ni la reacció de Junts contra l’estabilitat parlamentària de Pedro Sánchez. Ni els efectes -pocs o molts- del retorn de Carles Puigdemont. Ni com agreuja la situació interna del partit el resultat d’una votació transcendental que l’ha migpartit. Ni la resposta dels seus votants nacionalment més indignats.
Hi ha prevalgut la necessitat logística. Una necessitat amarga perquè el partit supura per totes les costures. Per justificar-la Esquerra ha tornat a fer servir una dialèctica antiga, la de l’aliança entre l’“esquerra independentista” i la “federal”. Una dialèctica que confirma el canvi de rumb i reprèn uns temps que es van saldar amb un enorme desgast i una hemorràgia de credibilitat que només va estroncar l’inici del Procés. Però, de processos, només n’hi hagut un. No se n’albira cap altre. Ara hi ha viacrucis independentista. El viacrucis per a Esquerra serà més dur.
