El càstig que Esquerra Republicana ha rebut en les darreres eleccions municipals ha estat realment espectacular: més de 300.000 vots perduts. Té una explicació. L’U d’Octubre i les seves conseqüències van deixar ben clar que la democràcia, lluny de ser un element inherent a Espanya (com ho és a Catalunya), és només un tràmit o una formalitat administrativa que aquell país es veu obligat a complimentar de cara a la galeria internacional, però no pas un tret idiosincràtic o del seu ADN, per entendre’ns. Amb Espanya no hi ha diàleg possible, com no n’hi ha amb un maltractador que abans prefereix suïcidar-se que acceptar que la víctima no li pertany. Reconèixer el dret d’aquesta a viure la seva pròpia vida o veure-la feliç sense ell se li fa tan insuportable i humiliant com si li amputessin la masculinitat. Per això la camàndula de la taula de diàleg pactada entre PSOE i ERC és un frau a Catalunya per part de la segona que l’independentisme no li ha perdonat. No dic que sigui un frau per part del PSOE, perquè el frau espanyol amb relació a Catalunya ha estat una constant al llarg de la història i, per tant, picar l’ham per caure a les seves urpes després de més de tres segles ensopegant amb la mateixa pedra no és pas una qüestió d’ingenuïtat, sinó de malícia. En cal molta per voler fer combregar Catalunya amb rodes de molí recitant, com fa ERC, que si som obedients i fem bondat Pedro Sánchez ens obrirà la porta de la gàbia.
El discurs d’ERC i d’Oriol Junqueras –el personatge requereix un article per a ell sol– no pot ser més trampós. Predica Junqueras que Esquerra és la llum perquè sap que la independència de Catalunya, com totes les independències, se signarà amb Espanya asseguda a una taula. Quina demagògia, Déu meu! És clar que totes les independències acaben amb papers i bolígrafs damunt d’una taula, però arriben després d’un període en què la nació oprimida s’ha negat a complir les lleis de l’Estat opressor, s’ha negat a legitimar la seva injustícia i ha desestabilitzat la seva economia i el seu benestar. Només quan la colònia insubmisa esdevé ingovernable i el colonitzador, pel fet de ser membre d’un marc supraestatal democràtic, es veu impedit de fer un bany de sang per reprimir la revolta pacífica, acaba cedint. I ho fa a contracor, empès per organismes superiors, no pas per iniciativa pròpia. Uns organismes, per cert, que mai no haurien arribat a aital pressió si la colònia no hagués desestabilitzat abans, de retruc, l’economia del marc supraestatal esmentat.
La insubmissió, tanmateix, no forma part de la política d’Esquerra. Esquerra es defineix com a independentista perquè el mercat l’hi obliga, però la seva ànima és autonomista i no té cap més projecte per a Catalunya que el que tenia Jordi Pujol quan era president: convertir Catalunya en un ‘fet diferencial’ dintre d’Espanya. És a dir, soldat de primera en comptes de soldat ras. En descàrrec de Pujol, però, cal dir que la Catalunya d’aleshores i la d’avui no tenen res a veure. En aquell context, venint d’on veníem i amb un independentisme minoritari, calia reconstruir el país i la política de peix al cove tenia sentit. La prova, ves per on, és que va ser infinitament més efectiva que l’actual d’Esquerra: TV3, Sanitat, Mossos… van ser guanys sense els quals no s’haurien aconseguit fites importants posteriors. Però quines són les fites de la política de submissió d’Esquerra? Quins grans peixos ha posat aquest partit vocacionalment gestor d’engrunes al cove de Catalunya? El balanç és esfereïdor, perquè amb Esquerra, Catalunya no sols no ha guanyat, sinó que ha perdut competències d’acord amb l’operació de recentralització feta per Pedro Sánchez. Curiosa manera “d’avançar” cap a la independència: acotant el cap davant el desmantellament del teu poble.
Esquerra és un partit ben curiós. És un partit que adopta com a eslògan la frase “Volem ampliar la base” per tal de justificar l’operació d’esgarrapar vots a Podemos i PSOE. Però resulta que perquè un partit autoanomenat independentista sedueixi la parròquia de partits espanyolistes, cal que aquesta parròquia no el percebi com a partit independentista. I això només és possible si aquest partit deixa de ser qui deia que era per assemblar-se a la base ampliada. Esquerra ho fa. Esquerra deixa de ser el partit independentista que deia ser i, certament, al principi, amplia la base. Però, és clar, com més l’amplia, més es desdibuixa tot quedant en evidència davant l’independentisme real. Ja se sap, com més finestres obres en ple hivern, més minva la temperatura interior. Com més espanyolistes incorpores per ampliar la teva base, més espanyolista et tornes. I el pitjor no és això. El pitjor és que al final, a força de desdibuixar-te, a força d’amansir-te, a força de ser submís per atreure l’espanyolisme de ‘izquierdas’, més absurd és votar-te. Quin sentit té votar una còpia maldestra, havent-hi originals molt més genuïns?
Així és com Esquerra s’ha convertit en un partit bandejat tant pel gros de l’independentisme com pels catalans amb seu mental a Madrid. Tota base que no s’amplia des de la coherència, des de la fermesa i des de la lleialtat a les mateixes conviccions està condemnada al fracàs. La lleialtat sedueix. El possibilisme, la renúncia, la pusil·lanimitat, la submissió, provoquen vergonya aliena, generen rebuig i esdevenen estèrils. Ja hem vist ERC després del 28-M: cap autocrítica, cap cop de timó. El mateix discurs: submissió, submissió i submissió. Quan no estàs disposat a fer absolutament res perquè Catalunya sigui lliure, però et fa pànic confessar-ho, no et queda més remei que obrir un restaurant de sopars de duro cuinant plats que et permetin guanyar temps. D’aquí el discurs: “Ara no toca”, “Ara no és el moment”, “Ara hi ha a Espanya el govern més progressista de la història”, “Ara estem millor que amb Rajoy”, “Ara cal esperar”, “Ara cal que passin un parell de generacions”, “Ara cal votar Sánchez perquè no vingui Feijóo”… Fins que arriben unes eleccions i sembla que hagis ampliat la base de tan buit com tens el restaurant.