La guerra, fins i tot abans de començar-la, es basa en una idea molt senzilla: si no et creus que pots guanyar, no la comencis. No te’n sortiràs. Se’n diu moral de victòria: t’ho has de creure de veritat, no de mentidetes. I has d’estar disposat a pagar el preu de la victòria. No hi ha dreceres. Ni guerres sense víctimes, sense dolor, sense destrucció, sense derrotes.
Abans d’enfrontar-te a un Estat poderós i agressiu com Espanya, que respon a una lògica de guerra i de colonització des de fa segles, pensa-t’ho dues vegades. No és un Estat feble, no facis bromes. No és un Estat aïllat, perquè té interessos compartits amb altres estats i possibilitats infinites de canviar cromos, com per exemple enviar tancs als països bàltics o legionaris a l’Afganistan o comprar avions o trens o portaavions als països aliats. Poca broma amb Espanya: l’enemic es mereix un respecte o ja comences malament. Si no saps prendre-li les mesures, si no entens la seva fortalesa i et fas un fart de riure amb les seves misèries, estàs preparant la teva derrota.
Però tot imperi té febleses. I tota història té oportunitats, moments per capgirar el que semblava impossible. El futur no està escrit: qui es creu guanyador, comença a guanyar quan tu et creus que la seva victòria és inevitable.
I aquí entra Puigdemont i les batalles de Bèlgica, Escòcia, Schleswig-Holstein o l’Alguer. Batalles èpiques, contra un enemic infinitament més fort, tot i que encegat.
El van triar com a president en un moment de derrota, però és la millor decisió que va prendre mai Artur Mas, quan li va demanar que agafés el cotxe i anés cap a Barcelona, on li canviaria la vida, on descobriria que tenia una missió que anava molt més enllà d’aquells que li oferien el relleu. Puigdemont, amb tots els seus defectes i inconsistències, amb totes les seves fortaleses, ha demostrat amb escreix que sabia de què anava el joc i a què s’exposava. I ha complert.
La missió històrica de Puigdemont no era salvar el pujolisme ni el masisme ni el règim autonòmic del 3%, tot i que no era possible escapar-se de les seves contradiccions. A ell li tocava, i ningú no ho sabia, demostrar la veritat més poderosa dels darrers tres segles: Espanya no és invencible. Espanya pot ser derrotada. No de franc, per descomptat.
Aquests darrers dies hem vist, una vegada més, que Puigdemont és el nostre heroi, deixant de banda els miserables partidismes que en aquest país sempre ho acaben espatllant tot. Puigdemont a Sardenya ha estat una injecció de moral de victòria, quan ja ho estàvem donant tot per perdut, a canvi d’un diàleg sense futur.
Doncs no, resulta que hi ha partit i que no està gens clar com pot acabar. Resulta que, una vegada i una altra, es fa evident que Espanya no és invencible ni és europea. Es fa evident que l’exèrcit judicial, policial i militar de Felipe VI té més febleses de les que sembla. I que Catalunya té una oportunitat si sap jugar les seves cartes, si no es perd en partidismes estèrils i si no fa cas dels lacais de la monarquia espanyola que juguen contra els interessos catalans.
Ara per ara, la guerra es disputa al terreny judicial, jutges i advocats, que és el terreny europeu, on l’Espanya borbònica o franquista sempre ha estat estrangera. Però qui es pensi que això ho acabarem a un tribunal, amb un Estat militarista i colonitzador com Espanya, va llest. Abans preferiran Espanya que Europa. Ho tenen claríssim.
I aquí torna a entrar Puigdemont, l’alcalde de Girona que va anar a Barcelona a trobar-se amb el seu destí.
Si Puigdemont no està sol, si sabem destriar els partidismes i els interessos del país, si sabem jugar una partida duríssima i plena de cops baixos, els poders que dominen i arruïnen Espanya poden ser derrotats. Aquest cap de setmana ha estat absolutament revelador. El que representa Puigdemont (no en clau de partit, no en clau de lideratge desmesurat), un home disposat a plantar cara i pagar-ne el preu, acompanyat d’excel·lents advocats i companys fidelíssims, és la nostra única i millor oportunitat. Per això és l’objectiu prioritari dels poders espanyols que saben millor que nosaltres, em temo, quina és la clau de la batalla: si cau Puigdemont, això està acabat. I si ho saben ells, nosaltres hauríem de treure’n alguna conclusió intel·ligent. O Puigdemont o res. A Madrid ho tenen claríssim i saben el que fan.
