El Marroc no ha espiat dirigents i personalitats independentistes i els seus advocats. Com a mínim per iniciativa pròpia. Que algú, com el CNI o qualsevol ramificació del deep state espanyol, els ho hagi encarregat no fa cap diferència. Ho dic perquè ara encara n’hi haurà que s’empassaran això un cop s’ha filtrat que el mòbil de Pedro Sánchez i el d’altres membres del Govern espanyol han estat infectats amb el mateix software espia que el del president Quim Torra, el de Laura Borràs, el de Marta Rovira, el de Roger Torrent, etc. El règim alauïta veí d’Espanya no hi guanya res, amb això. El 2017 l’independentisme català només representava un perill per al règim espanyol, que és qui podia, per tant, tenir interès a sotmetre’l a vigilància. Punt.
El que sí que evidencia que el Marroc sigui sospitós d’espionatge és el perfil de clients que té un programa com Pegasus, cosa que deixa Espanya exactament a la mateixa alçada. I encara quedarà més palès quan es comprovi que Madrid no trencarà relacions amb aquest país, pel qual va prendre partit fa poc més d’un mes en el conflicte del Sàhara Occidental. Però suposo que, pels que compren el relat que les relacions internacionals les ha de marcar la moral i per això hem de descartar aliats segons la posició que ocupin en el rànquing de qualitat democràtica, cap demostració acaba essent suficient.
Aquesta filtració sortida del cor del projecte Pegasus, evidentment Madrid l’aprofitarà per posar aigua al vi i no haver de fer cap cessió a les forces independentistes allotjades a les institucions. Ja se sap, quan una cosa passa a tothom, ja no passa a ningú: se li resta importància. “Si fins i tot Emmanuel Macron és espiat, de què ens queixem?”, diran. Potser cessaran la directora del CNI i com a molt a Margarita Robles (cosa poc probable, però) i tal dia farà un any. Això és el que valen per als nostres representants els nostres drets.
Un cop més cal dir que l’Estat ho podrà fer, evidentment, perquè pot. Perquè ningú el posa en problemes per fer-ho. Encara a dia d’avui ni un polític i ni un periodista ha preguntat públicament què volia dir la ministra de Defensa, Margarita Robles, quan es preguntava la setmana passada “¿qué tiene que hacer un Estado (…) cuando alguien vulnera la Constitución, cuando alguien declara la independencia (…)?”. Perquè una de les coses que diferencien una democràcia d’una dictadura és que en democràcia fins i tot els delinqüents sentenciats tenen drets. Està dient que la unitat d’Espanya justifica la conculcació d’aquests drets? I quin és el límit? Fins a quin dret estan disposats a passar per sobre? El mirall és el Marroc?
Però no ho fan, perquè ni tan sols a Junts Per Catalunya, que fan veure que no secunden la via d’Esquerra, estan disposats a dinamitar la taula de diàleg (sic) que els permet justificar la seva presència a les institucions. És la clau de judo perfecta. Per una banda, Esquerra fa veure que se la creu, tot i que ara el president Pere Aragonès diu que el #CatalanGate dinamita la via del diàleg i la portaveu republicana Marta Vilalta reconeix que la taula no ha complert amb les expectatives, com si es pogués dinamitar o pogués decebre el que no ha existit mai. Per l’altra banda, Junts necessiten que Esquerra no abandoni aquesta estratègia per poder justificar la seva oposició i no haver de demostrar que ells no en tenen cap altra. A la CUP, al seu torn, ja fa temps que li funciona l’excusa que no son prous per canviar el curs dels esdeveniments, com si la nostra memòria no fos prou llarga com per arribar a 2016 i el desempat dels 1.515 vots per enviar Artur Mas a la paperera de la història.
Si ens hi fixem, l’entorn d’Esquerra, com Anna Simó, ja no parla (de fet no ho han fet mai) d’espionatge en clau d’abús d’una minoria nacional, sinó d’incompetència i de manca de transparència generalitzada, com es pot veure en aquest article. El de Junts, per la seva part, es querellen contra els responsables del software, tot sostenint que esperen que tirant del fil s’esclareixin els fets, com deia algú per Twitter, com qui denuncia el fabricant d’una arma en cas d’un homicidi. Tot plegat, mentre diputats com Jordi Fàbrega aposten per netejar la imatge dels que denuncien als tribunals celebrant amb ells uns jocs olímpics.
Però el que s’espera de representants polítics és que defensin els nostres interessos. I els nostres interessos no es defensen només demanant informació sobre un atac als nostres drets. Es defensen actuant: a qui passa per sobre dels nostres drets, ni aigua.
11
