Ja fa unes setmanes que l’estret d’Ormuz és a tots els titulars; que si hi deixen passar vaixells, que si no; que si els Estats Units el poden reobrir a la força, amb flotes d’escorta, que si els iranians el tanquen i no deixen que no hi passi ni una sardina. El president nord-americà, Donald Trump, assegura que la guerra amb l’Iran s’ha acabat, i que ha estat una victòria clamorosa per a Washington; però sobre el terreny, res no està resolt, i la prova la tenim a Ormuz. La veritat és que, hores d’ara, hi passen ben pocs petrolers pel cèlebre estret, i això està afectant seriosament l’economia mundial. Es tracta d’una altra, una de tantes, derivades dels atacs dels EUA i Israel contra el règim dels aiatol·làs, que han donat resultats ben preocupants.
A aquestes alçades, l’únic balanç que es pot fer de la traca a Pèrsia és el trist recompte d’uns quants milers de mort, entre els quals només un grapat de responsables polítics i militars. S’ha generat patiment de persones, civils de totes les edats i condicions, sobretot en territori iranià i en altres punts del pròxim orient. És obvi que el règim iranià no s’ha enfonsat, no s’ha restablert la tan pregonada democràcia plena, i els drets humans estan sota mínims a l’Iran, vista l’onada de repressió que s’ha desfermat portes endins amb el pretext de l’agressió occidental. Vés a saber si, com ens diuen, s’ha anul·lat de debò la capacitat dels iranians per fabricar armes atòmiques. Si és que l’amenaça era realment tan perillosa com se’ns havia venut.
Val la pena recordar que Trump havia anunciat amb bombo i plateret que seria el president nord-americà destinat a pacificar més guerres. Fins al punt, anunciava ell mateix sense cap rubor, de merèixer el premi Nobel de la Pau. Comptat i debatut, l’únic que veiem és que s’ha tret una nova guerra de la màniga, la qual no sembla haver resolt cap dels problemes que suposadament l’havien desencadenat. És més, queda la nosa d’Ormuz, que s’està convertint en el taló d’Aquil·les de Trump. I és legítim, arribats a aquest punt, preguntar-nos si és realment tan important el que està succeint en aquell indret, la porta del Golf Pèrsic. Quin és el gran embús que tots els mitjans expliquen a diari? És tan greu la situació? I per què no ho han corregit, si té uns efectes tan perniciosos per a l’economia mundial?
Certament, es tracta d’un punt estratègic al planeta. En el seu punt més estret, les costes estan situades a només 52 km l’una de l’altra, i per tant els passavolants queden ben bé a l’abast de l’artilleria i els drons del nostre temps. A una banda hi ha la costa iraniana i a l’altra la del principat d’Oman, països habitualment enfrontats i oposats respecte a la relació amb els Estats Units. A sobre, per acabar d’arrodonir l’estretor geogràfica, hi ha un seguit d’illes al llarg del congost, la majoria d’elles controlades militarment per l’Iran. En altres paraules; si els aiatol·làs no volen, per allà no hi passa ni un mosquit. O siguem justos; potser algun se n’escaparia, amb una escorta prou preparada, però els petrolers no s’hi arriscaran quan, a més, les empreses d’assegurances els retiren les pòlisses i, és clar, els exportadors de cru no se la juguen.
De fet, per provocar el col·lapse internacional no cal ni disparar un tret; la situació de risc ja genera prou temors, com estem veient, a l’hora d’espantar del tot el trànsit marítim comercial. Només si els iranians ofereixen garanties de protecció –tal i com fan amb els bucs que consideren amics o de bandera innocent-, alguns s’atreveixen a passar. La resta resten paralitzats per la por a Escil·la i Caribdis –aquells monstres mitològics que es cruspien tots els incauts que volien salvar l’estret de Messina. Quan sabem que el 40% dels hidrocarburs que es comercialitzen al món són produïts al golf Pèrsic, i que per Ormuz hi passen un mínim d’una quarta part del petroli, i un terç del gas liquat del món, és obvi que aquí rebrem tots. El problema no és de cap manera un conflicte acotat o local, ni tan sols regional; ens trobem davant d’una crisi que ja està disparant a l’alça el petroli i, per extensió, la producció d’energia en general.
Els països enfrontats no són, de bones a primeres, els més perjudicats pel bloqueig dels estrets. D’alguna manera, Escil·la i Caribdis són ells mateixos, perquè s’ho poden permetre. L’Iran té la seva pròpia producció de cru, i els Estats Units també. Disposen de reserves enormes que els permeten allargar la incertesa actual al llarg de mesos i potser d’anys. En darrera instància, les economies que més pateixen i poden ser devastades per la crisi són les que no produeixen gaire petroli, les importadores netes. És a dir; Europa i la major part del tercer món. La depressió actual ja ha ensenyat la poteta i pot deixar petita la dels 1970s, també provocada per un conflicte al pròxim orient, i que va portar a una depressió mundial sense precedents.
Potser la diferència principal amb la crisi de fa mig segle és que aquesta vegada, la solució sembla prou senzilla. Es tracta que el president dels EUA reconegui que es va equivocar, faci marxa enrere i signi una treva raonable amb l’Iran. En 24h es podria reconduir el contenciós. Però no sembla que això acabi passant, de moment, perquè a la Casa Blanca hi ha un individu més preocupat per la seva darrera piulada fatxenda que per abraçar el sentit comú i fer favors a la humanitat. I quan el personatge més poderós de la terra prefereix anar creant problemes que no pas anar trobant solucions, el problema ja no és ni seu ni dels ciutadans nord-americans. És nostre.
