És com si la consciència de catàstrofe que fa dècades que cultivem ens hagués immunitzat de percebre la importància real que una catàstrofe concreta pot tenir en les nostres vides. La catàstrofe de la sequera és molt més greu del que el Govern admet i del que els seus mitjans de comunicació informen.
L’autèntica dimensió d’aquest desastre rau en el fet que no se’n pot preveure l’evolució ni, sobretot, la fi. No podem planejar una solució perquè no sabem quant de temps durarà. Potser anys. No comptem ni amb el consol de saber quants en concret, com ho va saber el faraó, gràcies a Josep. Només sabem que cal prendre mesures urgents, que cal trobar maneres d’abastir la població d’aigua. Una població de vuit milions.
No és només que el Govern hagi incorregut en possible negligència culpable per permetre que les empreses elèctriques buidessin els pantans per lucrar-se. És el resultat d’una deixadesa absoluta pel que fa a l’aigua. Dedicat a la propaganda i la prosperitat del partit, amb una política d’endollar familiars i amics, no hi havia temps per a consideracions hidràuliques que, com que són obres públiques, no són de rendibilitat electoral immediata. De tot això és prova fefaent la mobilització dels pagesos, als quals Junqueras abraça els matins i el conseller d’interior, Elena, intenta estomacar a les vespres.
Manteniment dels pantans, plantes dessaladores, conservació del sistema de distribució d’aigües, reparació de les conduccions. No s’ha fet res de res i ara s’han de demanar encara més sacrificis a una ciutadania que, d’una manera o altra, fa quatre anys que suporta la calamitat d’un govern absolutament incompetent, tan incompetent que ha passat d’exigir molt fort a pidolar molt feble. L’únic que ha fet ha estat recuperar el ministeri d’informació i propaganda de Fraga sota la forma d’una viceconselleria de “comunicació” que ha posat en mans d’un dels seus comissaris polítics més agressius per continuar entabanant la població.
Amb aquest últim desgavell i prova palesa d’ineptitud, el govern republicà probablement ha segellat la seva derrota en les pròximes eleccions autonòmiques. Quan hagin de ser aquestes, que no se sap. El MHP Aragonès vol que siguin quan toca, el febrer del 2025. Però si el termini es compleix o no dependrà de dos imponderables, el resultat de les eleccions europees, el juny d’aquest any i, sobretot, el resultat de la pugna entre els dos presidents Sánchez i Puigdemont a compte de la proposició de llei d’amnistia.
Passen els dies i les espases segueixen enlaire. Al fons del camp aguaita la qüestió del terrorisme que, com el fantasma de la mort vermella, s’ha colat a la festa general de la mà d’un jutge que té més de part que de jutge. Res no és previsible. Si Sánchez accepta ometre el terrorisme, tensarà fins a l’inimaginable el seu propi partit; si Puigdemont accepta no ometre’l, es juga no només la seva tornada a Catalunya, sinó la legitimitat com a líder de l’independentisme de debò.
Totes les opcions estan obertes i la que més pànic suscita és el vot negatiu de Junts. Si aquesta opció no fa caure el govern espanyol, sí que aboca la legislatura a un curs sobresaltat i precari on ningú no pot preveure què passarà perquè l’aritmètica parlamentària, amb els quatre diputats de Podem també a les regions hiperbòries, sembla un trencaclosques.
De la banda catalana, la lluita per l’hegemonia independentista l’haurà guanyat Junts sobre un fons de sequera on es debat el Govern més inútil de la història de la Generalitat. Però que guanyi l’hegemonia no vol dir que guanyi les eleccions catalanes. Al final, ateses les dues possibles incorporacions a la carrera electoral d’AC i l’ANC, el resultat pot ser endimoniat.
Vet aquí per què la data real de les eleccions catalanes és una incògnita. Els partits anomenats independentistes poden arribar a la conclusió que és millor avançar-les per tallar l’herba sota els peus de les possibles opcions competidores. La partitocràcia de vegades exigeix sacrificis per mantenir el conjunt de l’escenari.
Si fos així, el resultat probable serà un augment de la ja considerable abstenció de les últimes eleccions i una victòria del PSC que, si no fos suficient, intentaria articular-se com un nou tripartit.
