Els metges forenses han estat clars: l’expresident Jordi Pujol no està en condicions de defensar-se. No és una opinió, no és una sensació, no és un relat: és un diagnòstic mèdic. I, tanmateix, el tribunal insisteix que ha de comparèixer, encara que sigui per videoconferència, per tal de sotmetre’l a una “avaluació personal”. Una exigència que, més que garantir drets, els erosiona; més que fer justícia, la desfiguren.
Aquesta obstinació judicial de l’Audiència Nacional espanyola no és neutra ni tècnica. És profundament política i revela una incomoditat estructural de l’Estat amb tot allò que representa l’expresident Pujol i, per extensió, el catalanisme que durant molts anys va construir institucions i va projectar Catalunya al món. L’Estat no perd mai l’oportunitat de reinterpretar el relat dels seus adversaris, i la imatge d’un expresident fràgil, obligat a “comparèixer” contra criteri mèdic, encaixa amb una cultura institucional que confon la fermesa amb la humiliació.
No és la primera vegada que la justícia espanyola converteix un procés penal en un judici moral, i un tribunal en un teatre de jutges inflats d’orgull. Però en aquest cas l’excés és especialment greu: parlem d’un home de 94 anys, amb un deteriorament cognitiu acreditat, i que —com qualsevol ciutadà, independentment del seu passat o del seu present— mereix ser tractat amb la mínima decència que exigeix l’estat de dret.
L’obstinació a fer-lo comparèixer, sigui en una sala o a través d’una pantalla, no respon a cap necessitat jurídica real. Si els forenses determinen que no es pot defensar, el debat està tancat. Que la justícia espanyola l’obri de nou només serveix per alimentar el dubte, insinuar sospites i mantenir viva una causa que fa anys que es mou entre l’obsessió i la revenja. L’obsessió de voler veure Jordi Pujol en directe, com si fos una peça d’exposició, ens descriu un sistema que encara confon la justícia amb la venjança i la responsabilitat amb l’escarni.
No es tracta de reescriure la història, ni d’excusar errors, ni de protegir ningú d’allò que li correspon respondre. Es tracta de preservar la dignitat d’un expresident, que també és la dignitat de les institucions del país. Si un estat perd la capacitat d’honorar els seus vells mandataris quan cauen malalts, també perd el nord de la democràcia.
