Ens van mentir quan ens deien que TV3 era la televisió nacional de Catalunya, o que Catalunya Ràdio era la ràdio nacional, o la N del tenecé, o del Museu d’Art. Si ens posem legalistes, eren teatres i museus i mitjans de comunicació autonòmics com autonòmica ho era (i és) la Generalitat. Clausurables amb un 155, dependents del sistema institucional espanyol, sucursalistes i folklòrics i de segona. Es podrà dir que no, que som més que una autonomia com el Barça és més que un club: perquè el retorn de Tarradellas va ser anterior a la Constitució i bla bla bla, però llavors jo, que he decidit posar-me avui en el paper dels legalistes/pessimistes, diré que si alguna cosa es restaurava aleshores era la Generalitat republicana, la de l’Estatut del 32: al capdavall, una institució autonòmica. O no eren autonomies, allò? Podríem anar més enllà i dir que ens han mentit perquè la Generalitat medieval només era la Diputació del General, és a dir un òrgan recaptatori d’impostos, i també que la Guerra de Successió no tenia res de guerra entre dues nacions, com tampoc la Guerra Civil, que oficialment mai no s’ha explicat així, que era una Espanya contra l’altra, etcètera. Que, per tant, cada 11 de setembre hem estat fent el préssec. Com que els llibres de text no parlen de guerra nacional (perquè no en parlen), no és veritat: ens han mentit. No hi ha DUI jurídicament vigent, oi? Oi que no? Doncs no existeix, no ha existit. No ha valgut per a res.
Podríem fins i tot dir, sense por d’equivocar-nos, que Catalunya no és una nació. De fet, no hi ha cap text legal en tot el món que ho reconegui o ho determini: ni tan sols l’Estatut. Els únics textos que diuen que Catalunya és una nació són assajos, preàmbuls, declaracions, literatura. Per tant, com que hem decidit que allò que no és al DOGC o que no és “efectiu” no existeix o no serveix de res, no serveix de res haver dit durant tants anys que Catalunya és una nació. I per tant donem la raó a tants polítics i intel·lectuals castellans que asseguren que ens ho hem inventat tot, que són mitologies nacionalistes basades en falsedats, coses de romàntics, ficció, exageració, farsa, “sainete”, burla, en paraules de l’advocada de l’Estat aquests dies. I aquest suposat realisme, aquesta suposada cruesa que menysprea el poder del relat, de les declaracions, de la política, dels gestos i les fites, ens portarà a admetre finalment que no som res. Com que no ho tenim tot, no som res. I res del que hem fet no ha valgut la pena. Ni tan sols canviant els líders, i castigant-los a l’ostracisme si calgués, no haurà servit de res ni l’1 d’octubre ni la DUI i no hi haurà res de tot això que sigui aprofitable. Perquè ja se sap, allò que no és jurídicament efectiu no serveix per a res. Ni tan sols es pot aprofitar per a donar el cop de gràcia a la realitat que volem canviar.
Jo també hauria volgut que la DUI del 2017 fos jurídica i efectiva. Jo també vaig estar desconcertat i indignat, aquell cap de setmana. Jo em vaig creure el relat, i amb entusiasme, i per tant el meu desconcert era majúscul. Però precisament perquè me’l vaig creure, ara l’exigeixo: i ho faig amb aquell mateix text, posant en valor aquell text exacte que caldrà fer llei. Com que sí que penso que més ficcions ja no ens en podem fer (això sí que ho admeto, ja no en queden més), votaré en endavant qui em doni més garanties que això es produeixi. No qui es lamenti tot el dia d’allò que va poder ser i, segons afirmen (o segons afirma el DOGC), “no és”. Alguns encara no han entès que les coses són si ens dona la gana que siguin.
