Ens cal un Govern, sí. Crec que tots hi estem d’acord. Tota nació necessita un govern nacional. Catalunya també, és clar. S’entén, per tant, que hi hagi tanta gent que el reclami. Un dels arguments més reiterats és que necessitem un govern per afrontar els reptes socials que tenim. Hi ha temes socials que afecten milions de persones i que demanen ser resolts, és ben cert. És ben cert i ben trist. És tan trist, que resulta immoral que fem creure a la gent que un cop constituït el nou govern el coronavirus emigrarà a una altra galàxia, que els petits empresaris i els autònoms recuperaran els diners perduts, que els aturats recuperaran el seu lloc de treball i que les bosses de desnonaments i de persones al llindar de la pobresa es desinflaran de cop. És immoral, perquè és mentida. Sí, mentida. I cal ser molt bona fe per creure-s’ho, o tenir molta barra per fer-ho creure.
La crisi social causada per la pandèmia no és un problema exclusiu de Catalunya, és un problema mundial. L’opressió espanyola que pateix Catalunya, sí que és un problema català. I és impossible que Catalunya pugui resoldre cap ni un dels seus problemes socials sense tenir els poders, les eines i el finançament d’un Estat propi. En altres paraules: una nació amenaçada, emmordassada, emmanillada, empresonada, exiliada i espoliada mai no pot resoldre cap dels seus problemes socials sense haver-se alliberat primer de totes aquestes cadenes. Això, que de tan obvi com és gairebé fa vergonya haver-ho de repetir, és amagat deliberadament tant pels qui volen mantenir captiva Catalunya com pels qui, dient-se independentistes, fan política autonomista. I s’entén perfectament que tots dos ho amaguin, perquè no fer-ho els deixaria sense el pinso necessari per continuar fent demagògia sobre la qüestió.
Si l’espanyolisme reconegués que una Catalunya emmanillada no pot solucionar els seus problemes socials, estaria fent campanya a favor de la independència; i si fos l’independentisme moderat qui ho reconegués, aquest es quedaria sense excuses per sostenir el seu immobilisme. Fixem-nos com l’autoanomenat ‘independentisme moderat’ coincideix amb l’espanyolisme (des de l’Ibex 35 fins a Podemos) a l’hora de justificar la necessitat que Catalunya tingui un govern. “Un govern que ens ajudi a sortir de la crisi, un govern que ens tregui del pou, un govern que faci possible la recuperació de l’economia, un govern que garanteixi l’estabilitat política, econòmica i social…” Paraules i més paraules demagògiques que utilitzen una veritat irrefutable, l’ofec de Catalunya, per tal d’allunyar-la de la independència i entretenir-la en la política del dia a dia. I és que mentre estàs ocupat gestionant les engrunes no et preocupes d’agafar el pa sencer.
Algú de bona fe pot dir que d’acord, que la independència sí, però mentre aquesta no arriba, què fem amb els problemes quotidians? La sola formulació d’aquesta pregunta ja porta implícita la renúncia de la llibertat, perquè és evident que cada dia de la nostra vida tindrem problemes quotidians a resoldre. Cada dia. I mentre aquests problemes ens semblin més importants que la llibertat mai no serem lliures. En altres paraules, qui anteposa la quotidianitat a la llibertat ens està dient que per a ell la captivitat no és cap problema. És probable que, per dissimular, afegeixi que, en tot cas, una cosa no treu l’altra. És a dir, que es pot lluitar per totes dues, el benestar social i la independència. Greu error, tanmateix. Perquè sense llibertat cap ésser viu ni cap poble no poden forjar la seva vida. No hi ha benestar social sense llibertat. El benestar social és l’excusa del qui s’ha acomodat a la captivitat.
Per tant, tornant al punt de partença, ens cal un Govern, sí. Però per fer què? No tenim un president a l’exili, ni mig govern a la presó, ni milers de catalans perseguits per acabar fent xerrameca al voltant d’una taula amb el PSOE; no hem fet manifestacions de dos milions de persones, les més multitudinàries del planeta, ni hem estat apallissats per Espanya, ni hem guanyat un referèndum d’autodeterminació, per acabar tenint un govern autonomista disfressat d’independentista, fent política autonomista, gestionant engrunes autonomistes i legitimant el govern espanyol a canvi d’uns indults.
La demanda d’un indult és la demanda d’un perdó, i només demana ser perdonat qui creu haver comès un delicte. L’esclau demana perdó a l’amo per haver gosat actuar com un ésser lliure, i pel sol fet de demanar-ho ja està acceptant la seva autoritat i legitimant les seves lleis. Diguem-ho una vegada més. Necessitem Govern, sí. Però un govern nacional, no pas el govern d’una Comunitat Autònoma. Necessitem un govern que compleixi el mandat de l’U d’Octubre i el mandat de les darreres eleccions amb victòria independentista d’un 52%. Necessitem un govern veritablement nacional, per dues raons: perquè cap govern autonomista no solucionarà mai els problemes socials de Catalunya i perquè les conseqüències de tenir un govern autonomista són infinitament pitjors que les que comporta l’opció de la llibertat.
Quan una nació no és lliure, el problema social més important que té plantejat és la captivitat. Totes les forces que tregui de la poca energia que li queda equivaldran a començar la casa per la teulada i, en el millor dels casos, a perdre el temps sense anar a l’arrel del problema. El benestar social només es pot edificar sobre la base de la llibertat. La llibertat, òbviament, no garanteix el benestar social, però l’opressió el fa impossible.
85 
228 
