No és país, ni opció, ni temps, per a fràgils. El país és Catalunya; l’opció, l’independentista, i el temps, el que vivim. Assetjat des de dins i des de fora, l’independentisme fa bona la vella dita: cap avall no hi ha sostre. Ara ha tocat a l’Assemblea Nacional Catalana. De fet, a l’Assemblea li ha tocat sempre. Però ara la pedra que els cau d’arreu encara és més grossa. L’anunci d’impulsar una “llista cívica” per a les pròximes eleccions al Parlament ha obert la porta del purgatori. La decisió és arriscada.
Qui hi està en contra? En primer lloc, els tres partits polítics parlamentaris que es consideren independentistes, perquè en queden exclosos. La crítica de l’Assemblea és total: com que ells, els partits, no la tenen com a prioritat, la independència, han de ser uns altres, l’Assemblea, els qui ho intenten, recuperant-ne la bandera. Però també hi ha uns altres que s’hi oposen. Els altres. És a dir, aquells que voldrien acabar confluint en una nova opció efectiva de veres. Una opció que desborde allò que denominen “règim de Vichy”. Aquesta gent , sempre àcida i encara desestructurada, per excés d’àcid, deslegitima Esquerra Republicana, Junts i la CUP, però també Òmnium i la mateixa Assemblea, perquè els consideren problema i no solució. La solució són ells.
Com que l’Assemblea molesta tothom -tothom dins l’independentisme-, rep atacs de tot arreu. També n’empoma de propis. Perquè una part de l’entitat hi discrepa obertament des de dins. Hi ha hagut una renúncia -la de Jordi Pesarrodona a la vicepresidència- i la de tretze membres, al Secretariat Nacional. Diuen els que en saben que encara hi ha més tensions i més pressions. Les d’antics fundadors contra l’actual presidenta, Dolors Feliu. Uns pares fundadors que, paradoxalment, van ser els qui la van impulsar perquè ocupara el càrrec. Poc llenya. Massa foc.
Quan el foc és amic crema amb coneixement. Les crítiques que s’han escampat com la pólvora seca miren de furgar en os i de fer tot el mal possible. Els “crítics” acusen Feliu i els altres membres del Comitè Permanent de despotisme. Es fa difícil aclarir què hi ha de cert en els retrets quan els motius per fer-los no són clars.
Enmig del foc amic i creuat, dijous passat un document aprovat quasi unànimement pel Secretariat delimitava les condicions “indispensables” perquè l’Assemblea recomane votar una llista municipal “independentista”. La llista s’haurà d’adherir a l’Associació de Municipis per la Independència (aquesta és fàcil), haurà de reconèixer la validesa del referèndum de l’1 d’octubre (aquesta permet la trampa) i la declaració d’independència del 27 d’octubre (aquesta només salva la CUP).
Demana el nou catecisme, a més, “el compromís amb els principis democràtics bàsics” (aquesta, més o menys, la salven tots) i no fer cap acord de govern amb candidatures que defensaren el 155 (aquesta els enfonsa a tots).
L’Assemblea demana el compromís amb la defensa de la llengua catalana (aquesta també és fàcil en aparença), aplicar municipalment la sobirania fiscal (la relativa, la que arriba a l’Estat a través de la Generalitat) i rebutjar “qualsevol acte de la monarquia espanyola al municipi” (d’una manera o una altra, aquesta la podrien salvar tots).
Finalment, l’Assemblea proclama que només recomanarà una llista si la llista els dona suport a ells i al Consell de la República (si el suport és sincer, aquesta només la supera Junts).
Fet i fet, el comunicat de l’Assemblea restringeix amb la prova del cotó-en-pèl les llistes que es poden considerar independentistes al mínim. Aquest n’és el problema. L’Assemblea va nàixer com una entitat de concentració. I ara es vol de dispersió. És veritat que els temps han canviat. És de debò igualment que les cessions de les opcions que es proclamen independentistes han anat multiplicant-se i encadenant-se des que Junts va pactar amb el PSC el govern de la Diputació de Barcelona fins que Esquerra ha lligat també amb els socialistes els pressuposts de la Generalitat. Però també és cert que el gran èxit de l’Assemblea va ser no resultar hostil a cap partit independentista, transitar tot el procés amb Òmnium i ser capaç d’entusiasmar centenars de milers de persones filles de totes les sensibilitats polítiques.
Encara és útil, doncs, l’Assemblea? Per a tot allò que va ser creada, no. Per a tot el que proposa ara, el temps ho anirà dient. En tot cas, útil no vol dir just ni necessari. Esmussa que hi haja tants independentistes decidint i sentenciant qui n’és i qui no n’és. Qui mereix ser-ne considerat en unes eleccions i qui n’ha de quedar exclòs. Això imposa una única veritat, determina un catecisme inqüestionable, elimina estratègies discrepants i exclou heretges. No és país, ni temps, ni opció, per a fràgils. D’un temps que ja no és nostre, d’un país que no anem fent.
22 
6 
