Diu una vella màxima que la casualitat repetida és llei. Hi ha uns comportaments dels vencedors després d’un conflicte que s’han repetit tantes vegades al llarg de temps, i es repeteixen encara avui, que potser els hauríem de considerar una mena de llei de la història. En considerar que es poden declarar vencedors en aquest conflicte, els guanyadors tendeixen a repetir una vegada i una altra dues accions: una és canviar el nom de les coses; l’altra, jutjar amb la màxima pompa, solemnitat i humiliació possible els vençuts. Es tracta, evidentment, de fer notar qui ha guanyat, d’exhibir com paons la seva victòria. Però es tracta també de consolidar-la, de perpetuar-la, de posar els fonaments perquè no sigui revocada i perquè no reneixi el conflicte del qual s’han proclamat vencedors. Aquestes accions dels vencedors tenen, per tant, un component simbòlic, d’ostentació de la victòria, però també un component pràctic, de tallar les possibilitats de recuperació dels vençuts. Per tant, són actituds que de vegades s’adopten des de la supèrbia segura del vencedor, però de vegades també des de la inseguretat de qui creu haver guanyat, però no haver guanyat prou, i necessita aprofundir i dur fins al final la seva victòria. Aquestes actituds dels vencedors es produeixen tant en els grans conflictes immensament dramàtics com en altres conflictes més subtils o més domèstics. Són accions de postguerra, però poden ser també accions després d’una batalla provisional o d’un conflicte d’estar per casa.
Canviar els noms de les coses. Batejar-les. Eliminar el nom que tenien abans, i que s’associa als vençuts, per posar-ne un que perdi aquesta connotació o s’associa inequívocament amb el vencedor. Ha passat tota la vida. Després de les guerres que va historiar Flavi Josep fa dos mil anys, els romans vencedors de la revolta judaica van canviar –amb poc èxit- el nom de la ciutat de Jerusalem pel d’Aelia Capitolina i l’emperador Adrià va esborrar el nom de Judea en la denominació de la província i el territori. La mateixa ciutat s’ha anomenat Bizanci, Constantinoble o Istanbul segons qui ha guanyat en les batalles militars o religioses. El franquisme, després de guanyar la guerra, va canviar els noms de carrers i places, eliminant la llengua vençuda i tota memòria anterior i el país es va poblar d’Avenidas del Caudillo i de carrers i places José Antonio o Calvo Sotelo. I no només aquells que abans es deien de Fermín Galán o de la República. També els que es deien la Rambla, la Rutlla o la Diagonal, és a dir, noms tradicionals de tota la vida, sense significació ideològica. Però també la FAI, quan es va considerar guanyadora de la revolució, havia decidit que a partir de llavors la muntanya de Sant Llorenç del Munt es diria Monte Bakunin… Canviar el nom dels carrers, dels pobles, dels territoris, dels aeroports, però també de les festes i de les diades solemnes. És important el nom que hi posen. Però és important sobretot el poder de batejar. Qui mana posa el nom. Qui posa el nom, mana. I mana perquè ha vençut. Ho han fet sempre els vencedors, o els que s’han considerat vencedors o els que volien deixar clar a tort i a dret que havien vençut. Fins i tot quan la seva era la victòria estantissa del “venceréis, pero no convenceréis”.
L’altra cosa, jutjar els vençuts. Amb raons o sense. Sovint acusant-los d’haver fet les mateixes coses que també havien fet –i, de vegades, només havien fet– els mateixos vencedors. En els processos franquistes s’acusava els republicans de “rebel·lió militar”. Però si els que s’havien rebel·lat militarment eren els franquistes! Tant se val. Després d’una guerra, només els vençuts han fet crims de guerra. Nuremberg és d’una justícia incontestable. Però si els nazis haguessin guanyat haurien muntat el seu Nuremberg. De fet, en van muntar, i de ben bèsties, quan anaven guanyant… Importa, i molt, la sentència. Però importa encara més el fet mateix de jutjar: qui jutja i qui és jutjat. I sobretot, qui no serà jutjat, en cap cas. Qui jutja, mana. Però també qui mana és el que jutja. Qui ha perdut no jutja. És jutjat. I de manera que es noti. El fet mateix de seure algú al banc dels acusats, allò que s’ha anomenat la “pena de paseíllo” –i en temps modern, si pot ser amb càmeres i fotògrafs– és de fet una desfilada de la victòria i de la derrota. Real o només representada? Representada, emfatitzada i subratllada, perquè el poder nascut de la victòria és real. Els càrrecs poden ser justificats, imaginaris o construïts. Però qui és jutjat i qui no és jutjat –quan se li podrien aplicar aquests mateixos càrrecs o aquestes mateixes sospites– té a veure amb qui ha guanyat i qui ha perdut. En qui ha de quedar clar que ha guanyat i en qui ha de quedar clar que ha perdut.
Ha passat sempre i encara passa. Moltes de les notícies més recents s’entenen millor en l’aplicació d’aquesta mena de llei històrica. Per exemple, les veus que reclamen canviar el nom de la festa de Sant Jordi. Per exemple, la tossuda negativa a aplicar la llei d’amnistia al president Puigdemont: si no hi ha una fotografia seva al banc dels acusats, si no ha passat per l’escenificació de la derrota que representa el judici, els guanyadors no senten la seva victòria com a completa. Es pot amnistiar els vençuts si han passat per judici, es pot amnistiar els vencedors encara que no hi hagin passat, però no es pot amnistiar el vençut que no ha estat retratat al banc dels acusats. Per exemple, també, el tracte vexatori al president Pujol, fent-lo anar a Madrid per obtenir la fotografia entrant a l’Audiència Nacional, trencant el criteri aplicat a altres acusats, la lògica procedimental i humana i la confiança mateixa amb especialistes forenses. Per exemple, la convicció universal que Joan Carles de Borbó no tan sols no serà mai jutjat, sinó que serà enterrat amb tot honor i tota glòria. Com tampoc no seran mai jutjats Felipe González ni Mariano Rajoy perquè mai es considerarà prou consistent la sospita que un era el senyor X dels GAL i l’altre el eme punto Rajoy dels papers de Bárcenas…
Potser qui ha explicat amb més claredat i més cruesa l’aplicació actual d’aquest mena de llei de la història ha estat Javier Mariscal quan ha dit allò tan subtil i tan tendre de “el Sant Jordi, com el pa amb tomàquet!, a prendre pel cul”. I desitjant que això, que ja hauria d’haver passat, perquè per això vam guanyar, acabarà de passar afortunadament ben aviat, quan desaparegui d’una vegada Jordi Pujol. Més clar, l’aigua. Allò que els qui han guanyat no han guanyat només contra l’independentisme, sinó també contra Sant Jordi i el pa amb tomàquet, contra una catalanitat de fons que veuen encarnada en Jordi Pujol, que esdevindria, per tant, als seus ulls, símbol últim dels vençuts. Allò que va escriure Jaime Gil de Biedma: “Con la vulgaridad, con el desprecio total de que es capaz, frente al vencido”, en un poema que es deia precisament Años triunfales.
El visitador espanyol al Perú José Antonio de Areche, basc, suposadament il·lustrat i ara en diríem progressista, després d’escapçar –literalment– a sang i foc la revolta indigenista i mestissa de Tupac Amaru i d’haver-ne jutjat i condemnat els dirigents, va prohibir el teatre en llengua quítxua i els vestits tradicionals inques. També els noms. Jutjar i canviar el nom de les coses, perquè la revolta vençuda no torni a revifar, per tallar-ne les arrels. Els vençuts no eren només els revoltats, era la llengua i la cultura de la qual havien sortit. Vèncer de veritat era negar-la o diluir-la. Perquè en el fons els vencedors fan el que fan per orgull i supèrbia, per l’esperit del Ya hemos pasao amb què Celia Gámez contestava al “No pasaran”, però també perquè tenen l’íntima convicció de no haver guanyat encara prou. Que han de guanyar fins al fons. No tan sols vèncer en el conflicte i eliminar la revolta, sinó fer que en desapareguin les arrels. Els vencedors canvien els noms de les coses i jutgen els vençuts quan creuen que encara han de guanyar una mica més. Que el vençut encara belluga.
