Les urnes han confirmat al País Valencià les pitjors prediccions que -ai!- de fa mesos escampaven a por oberta els mateixos dirigents de Compromís, que han governat la Generalitat durant dues legislatures amb el PSOE. Al principi pocs els feien cas, perquè aquesta gent són pusil·lànimes d’ofici i vocació. Però la malastrugança tenia fonament. El tàndem Partit Popular-VOX ha guanyat, no només a les Corts, sinó també a l’Ajuntament de València, on les enquestes no avançaven un resultat clar i es movien d’un plat a l’altre de la balança segons el moment. Al remat, el moment final ha estat fatídic i el plat que ha pesat més ha estat el de la facció facciosa. Socialistes i valencianistes, doncs, han estat arrasats, agranats del poder polític municipal i del dit “autonòmic”, i només han conservat algunes ciutats mitjanes i la Diputació de València, que també els va fer patir fins al darrer moment.
La darrera vegada que el PP va governar al País Valencià la majoria de què gaudia ocupava totes les grans institucions. De fet, quasi totes les institucions, grans i petites. I ho va fer durant dues dècades. Allò no eren victòries senzillament electorals. Els populars van constituir en terres valencianes, del riu Sénia al Segura, un règim amb trets ben definits. Un territori gairebé ocupat en què les majories absolutes electorals s’enganxaven com les cireres i els permetien desbocar-se a gust.
L’any 2015, però, allò no s’aguantava. Aquell règim, que havia propiciat un castell de fal·làcies, va caure a plom i se’n va emportar darrere tots els somnis destrellatats de vint anys: des de la Ciutat de la Llum a la Ciutat de les Arts. Sense llum i sense arts, doncs. El Partit Popular no va veure desfet el seu somni de grandesa per l’acumulació de casos de corrupció que van portar a la presó la majoria dels seus líders, sinó perquè la sensació de desfeta, d’afonament, de final oprobiós de cicle pretesament gloriós, s’havia escampat de manera irrebatible.
El PP d’Eduardo Zaplana, Rita Barberá i Paco Camps va perdre les eleccions de 2015 per fallida del negoci i traspàs del localet. L’estructura i la credibilitat del partit van quedar tan devastades, que els més optimistes pronosticaven anys i anys de govern de l’esquerra. Anys necessaris, per cert, per estanyar paella i perol. Tot havia quedat contaminat i arruïnat després de tant de temps d’excés i impunitats. Però les previsions més desconfiades feien llarg. En dues legislatures n’hi ha hagut prou perquè la dreta valenciana –sinònim habitual d’extrema dreta, ai!– haja recuperat el timó del vaixell per poder hissar de nou bandera negra.
Qualsevol observador sense estrabisme que s’ho mire extramurs se’n pot fer creus. Com és possible que només en set anys la majoria de l’electorat valencià, en un exercici de desmemòria suïcida, haja oblidat més de dues dècades de delictes i despropòsits? Són els mateixos observadors, però, que després s’enlluernen amb conceptes com “societat líquida” sense entendre’l. Això els ho pot explicar. Allà tot és aigua. Fins i tot ho diuen els refranys castellans més vells que fan referència al país: “En Valencia el aire es fuego, la tierra es agua, los hombres, mujeres, y las mujeres, nada”. Una paremiologia que va fomentar el comte-duc d’Olivares quan certificava: “Tenemos a los valencianos por mas muelles”. Ara diuen els experts que, òbviament, el privat furgaorelles feia referència, en ús interessat de la sinècdoque, als nobles valencians, però Pere Joan Porcar, mossèn de l’església de Sant Martí del cap i casal, havia arribat a la mateixa conclusió -“molls e folls, els valencians”-, enutjat amb tots els representants de les Corts Valencianes, no només els nobles, que havien fet el paperina davant Felip IV quan el monarca castellà els havia convocat, contrafur, a Montsó.
“Folls” i “molls”, els valencians han tornat a votar aquells que van arrasar paisatge i institucions ara només fa set anys. Per què? Tan malament ho ha fet el govern de PSOE i Compromís? Un mínim de distanciament raonable diria que no, que socialistes i valencianistes no ho han fet tan malament. Encara més, que ho han fet més o menys bé. Fins i tot, estúpids, en l’economia. “És l’economia!”, deien als Estats Units. València és diferent. Allò que hauria d’importar a la gent, pel que es veu, no els importa tant. O els importa un patxo. El govern de Ximo Puig ha aconseguit atraure inversions importantíssimes, que asseguren la vitalitat del teixit industrial productiu durant anys. I res, mante.
Si no ha estat el govern correcte -gris. però correcte-, i tampoc l’economia, estúpids, què deu haver estat? Hi deuen haver coincidit, com sol passat, diversos elements. Els experts -que ara fins i tot tenen carrera pròpia- analitzaran el vot ciutat a ciutat, barri a barri i casa a casa. Ho tenen fàcil. La marea blava ha estat generalitzada. Potser, només potser, el factor que hi ha pesat més ha estat la tendència general a Espanya. Allò que en diuen l’”estat d’opinió”, que se segrega i s’encomana des de Madrid. A tot arreu -tret de Catalunya, el País Basc i alguna altra excepció que té també vida pròpia, encara que no tan particular- el binomi PP-Vox ha fet estralls. El País Valencià no n’ha estat cap excepció. N’és molt poques vegades.
La “tendència general” que ha marcat el vot només ha tingut alguna limitació a la ciutat de València, on populars i voxaires han guanyat per pèls. El “criteri de proximitat” sol ser efectiu a les eleccions, sobretot a ciutats mitjanes o petites. València no és ni petita ni mitjana, però Joan Ribó ha aconseguit deixar-hi una certa empremta. Com la va deixar Mónica Oltra, però només quan feia d’oposició. No n’hi ha hagut prou, amb l’empremta. Oltra, per cert, no ha estat derrotada per cap marea ni cap tendència, sinó per la falca efectiva de dos dirigents de l’extrema dreta –José Luis Roberto i Cristina Seguí– que sempre troben bon encaix entre tribunals, on el primer es mou com les anguiles.
Acceptem, doncs, que no ha estat ni la follia ni la mollesa les que expliquen aquesta victòria. O potser sí. Una certa mollesa davant la “tendència general” -“la tendència general espanyola, és clar-, que eludeix l’experiència pròpia recent dels valencians. Segons com, això sí que comporta un exercici de masoquisme.
Entre les conseqüències que se’n derivaran n’hi ha una d’especialment greu: la supervivència -el substantiu no és hiperbòlic- de la llengua que el Partit Popular evita i menysprea, i que Vox aboliria. I ací sí que hi ha hagut diversos errors de càlcul i de pes del govern del PSOE -exPSPV- i Compromís.
El conseller d’Educació Vicent Marzà va impulsar una reforma del model lingüístic educatiu que despertava molts recels. Marzà va aconseguir que les Corts aboliren el model de dues línies -català i castellà- i el va substituir pel model trilingüe que Ciutadans sempre ha propugnat a Catalunya. Paradoxalment, allà Ciutadans hi va votar en contra. Aquest model, que pretén que el català entre amb una certa efectivitat i un cert percentatge als centres concertats, ha provocat que el castellà, això sí, entre als públics que s’havien decantat per la línia en valencià. Pel que fa als concertats, es fan la ronsa. Per aconseguir el resultat que ingènuament pretenia el conseller Marzà, caldria un exèrcit d’inspectors eficaços i persistents, i un govern conscient de la importància d’aplicar la llei. Això fins ara no ha estat així. I a partir d’ara ho serà molt menys. Els successius governs del PP havien boicotejat les línies en català. No n’acceptaven de noves i enviaven a les anteriors mestres que mestrejaven en castellà. Ara ho tindran més fàcil. Les línies en català són bilingües i les castellanes, tan castellanes com sempre. I així seguiran. O més.
Per acabar d’arredonir el drama, ni al final del seu darrer mandat el govern de Ximo Puig s’ha atrevit a portar a tràmit parlamentari el requisit lingüístic necessari perquè els funcionaris valencians dominen també la llengua del país. Set anys i el sac en terra!
El Partit Popular i Vox faran mal, molt de mal, en molts àmbits. Per vocació i per aptitud. Tacó era un geni al seu costat. Fumanxú, un aprenent. Qui més mal en prendrà, ben segur, serà la llengua. El govern de Puig, Oltra i Marzà els n’han enramat els carrers perquè ara la trepitgen a plaer.