L’any 1908 una senyora nascuda en un petit poble dels Andes del Perú, a la regió del Cusco, escriptora, fundadora d’una impremta a la ciutat de Lima, directora de setmanaris i periòdics tant al Cusco com a Arequipa i Lima, i exiliada a Buenos Aires per les seves simpaties amb un dels dos capitosts que al darrer quart del segle XIX s’havien debatut la presidència de la República del Perú, va rebre l’encàrrec de fer un viatge per diversos països d’Europa, a fi de poder recollir informació sobre quin era l’estat de les polítiques i recursos educatius adreçats a les nenes i noies. Clorinda Matto de Turner havia destacat al llarg de la seva vida per la seva visió i les seves opinions entorn de la llibertat de les dones, que fonamentava en l’educació i en la independència econòmica, i la República de l’Argentina l’havia rebut i reconegut com a gran coneixedora de les lletres i de la vida: per això, des de l’Estat, havia rebut aquest encàrrec de viatge i d’estudi per diverses ciutats europees.
La cosa és que Clorinda, aquesta cusqueña que havia crescut entre nens i nenes de la comunitat andina quechua, va passar per Barcelona en aquest seu recorregut de treball. De tot aquell viatge quedaren unes notes que l’any 1910, uns mesos després de morir a l’Argentina, van ser publicades sota el nom de “Viaje de Recreo” com a obra pòstuma.
En el capítol que hi dedicava a Barcelona Clorinda parlava de la seva arribada al port, de com la captivava la Rambla, i pàgines més enllà hi descrivia:
“El crepuscle descolorit s’estén ràpidament i comencem a descendir per la ruta de Vallvidrera, per la plana dins la qual hi ha situades multitud de fàbriques, doncs Barcelona és una ciutat notable per la seva indústria. Ho fabrica tot, Barcelona: des del paper impulsor de la ciència fins a la cigarreta que enverina; el llibre que és llum i l’alcohol que degenera les races, matant la intel·ligència. Meravella l’observador l’explotació de les matèries alimentàries, conserves i confitures. El moviment comercial és activíssim a Barcelona, i els sistemes de locomoció són els últims en la nomenclatura de l’invent: tramvies i òmnibus elèctrics, automòbils, etc.; i no m’explico per què, en aquest concurs del progrés, conserva els ferrocarrils en el seu estat gairebé primitiu, i amb un servei molt dolent”.
He fet servir les paraules de Clorinda en diverses ponències i en diferents contextos, perquè com podeu imaginar, recurrentment han vingut al cas i, a més, amenitzen sempre l’estudi del passat a l’auditori. La cosa curiosa és que sempre he observat la mateixa reacció entre el públic: el somriure, el riure potser nerviós de qui ha de reconèixer que ja fa massa temps que ens passa el mateix, de qui es pregunta com és que no ha arribat el moment, tant de temps després, d’haver fet un gir de volant.
No devia haver estat l’única, la meva Clorinda cusqueña, que devia deixar testimoni escrit de la contradicció que vivim a Catalunya suportant aquest sistema de transport ferroviari… com és que no han servit, aquells testimonis, i la nostra paciència, per preguntar-nos mai en ferm per què suportem tant, somrient amb nervis, i pensant que “ja passarà alguna cosa” que faci que tot s’arregli?
