De tant en tant, a les classes de Gènere i Història, a la universitat, quan sento que el grup d’alumnes és crític, que podem moure’ns amb agilitat entre els conceptes i les idees, però arribem a algun tema que veig que els fa agafar aquella drecera fàcil de l’“ara ja no passa, això…” miro de ressituar les idees fent servir una pregunta que algun cop vaig veure que feia la María-Milagros Rivera Garretas a les seves oients: “algú té un patriarca a casa seva”?
I llavors dins el grup veig cares i expressions diverses: hi ha qui diu ràpidament amb el cos i amb la paraula un “no!”, i hi ha qui es queda una estona més en silenci, suposo que repetint-se la pregunta en veu pensada, o mirant d’escoltar com li ressona per dins la possible resposta. La pregunta, que a voltes també acompanyo d’una altra “penseu quants cops heu rigut sense ganes, per compromís, en els darrers quinze dies, davant d’un comentari o pretesa broma masclista” ens ajuda a tornar a posar en el centre el més important: els signes subtils del patriarcat, el pes dels seus significats i la seva manera de continuar sobrevivint. Nosaltres treballem amb aquestes mirades perquè aprenem a pensar la història despullant-la d’estereotips: dels que van fer servir els historiadors per a treure les dones del relat de la història, i dels que encara ara manté bona part de la societat quan pensa que per a poder fer història s’han de fer coses excepcionals, o tenir poder, o fer una determinada forma de política —la masculina— i que, per tant, de tot això, les dones “fins ara” n’han fet poc.
En els darrers dies hem vist molts patriarques, d’aquells que algú té per casa, ocupant les notícies. També hem vist gestos molt significatius, en dones, que ens parlen de la subtilitat del patriarcat, i estem veient moltes dones fent història: les que van guanyar el mundial de futbol demà farà dues setmanes, i les que estan omplint el mur de la Cristina Fallarás, per exemple, a Instagram, explicant els abusos que han patit a mans de tants d’homes al llarg de les seves vides.
A mi em sembla urgent posar la mirada en el no parar dels signes subtils amb què es mou el patriarcat i en l’exposició contínua de com s’alimenta a si mateix el patriarcat per a sobreviure. Faig només una selecció a partir d’allò que més ressò ha tingut als mitjans de comunicació: el riure nerviós de la Jenni Hermoso abans del seu “¿pero y qué hago yo?… mírame a mi, mírame” la nit de la victòria, l’Alexia Putellas amb el seu “Se acabó”, el ministre Iceta dient “se acabó cualquier forma de discriminacón hacia las mujeres”, el Joan Soteras dient “ells que facin política, que jo em dedicaré a l’esport”, i l’Aitana Bonmatí parlant, sense dubtes, d’“abús de poder” fa dos dies.
Sobre els signes subtils és cert que potser ara en som moltes més les que no només els detectem, sinó que els fem visibles: els detectem amb la pell, amb el sentit i amb la raó, perquè és obvi quan alguna cosa grinyola, però cal que hi continuem posant nom perquè molta més gent els llegeixi. Que tot un ministre, en plena tempesta i quan ja tothom feia dies que parlava de no consentiment i d’abús parlés públicament de discriminació, fent-se seu el hashtag #SeAcabó, a més, és un signe subtil que el ministre té encara molt de patriarca: mira de fer la política que sap que ha de fer per quedar bé, perquè no vol que diguin que no s’ha pronunciat, però en el fons confon naps amb cols, sense caure en la importància que moltes dones saben que una cosa és ser discriminada per ser dona (cobrar menys per jugar al futbol, per exemple), i una altra és ser víctima d’abús de poder amb un petó forçat sense consentiment. Que el president de la federació catalana de futbol hagi declarat públicament que uns han de fer política i ell pot dedicar-se al futbol, al marge de la política, és també un signe subtil del patriarcat: el del repartiment de les quotes de poder, el d’“allò que passa a casa, encara que siguin pallisses, és privat i no s’ha de ventilar”, el d’“a mi ningú m’ha de dir com he de tractar la meva dona”.
Entre el riure nerviós de la Jenni Hermoso dient que no li havia agradat i la frase de “mírame a mi” hi ha molts dels significats amb què opera el patriarcat, amb què operen els patriarques: moltes dones sentim vergonya davant del patriarcat, mirem de dir-nos a nosaltres mateixes que no ha passat, allò, intentem que el món no s’hagi adonat que ha passat, no volem que hagi passat, però també sabem que ha passat i que no tindrem prou maneres per impedir que torni a passar, perquè “no podem fer res”. Sí que en podem fer, de coses: n’hem fet moltes, en farem més, però és real, també, aquesta vivència d’impossibilitat, que és el resultat de segles de discursos i de recursos invertint, els homes, en la construcció d’una realitat humana desigual. N’hem fet moltes, de coses: l’impuls de l’Alèxia amb el seu “s’ha acabat” i el no dubtar de l’Aitana parlant d’abús de poder, sense donar voltes a les paraules, sense confondre naps amb cols, és l’evidència que hem fet molt de camí, però de patriarques n’hi ha hagut molts, al llarg de la història i explicant les històries, i n’hi continua havent molts per tot arreu. Els reconeixereu, sobretot, en els signes més subtils.
17
