Évole, Otero, Buenafuente, Francino, González, Corbacho, etc. Són progres, d’esquerres, moderns i ciutadans del món. Sempre s’han mostrat defensors de totes les causes justes del planeta. Estan en contra de les dictadures, a favor de la llibertat i han esdevingut els màxims abanderats de la igualtat i la fraternitat. Des del Tibet fins al Sàhara passant per Palestina o Guantànamo. Quan es tracta de la llibertat dels pobles oprimits sempre s’han situat al costat dels més dèbils. Han liderat manifestacions, han cedit la seva imatge per campanyes i han fet tuits de denúncia des del sofà de casa.
Paradoxalment, però, quan es tracta de la llibertat de Catalunya, de la terra on viuen, els Robin Hood de l’esquerra bioprogre han optat sempre pel silenci i l’ambigüitat. Tots amics i tots germans. Totes les causes són defensables públicament menys la catalana. El debat els incomoda profundament. S’hi troben desubicats. Són fills de la immigració espanyola, però han viscut tota la vida a Catalunya. Són catalans –o com a mínim ho prediquen- però viuen amb i per Espanya. Són defensors de totes les causes justes i nobles, però els seus sentiments (i possiblement també la seva butxaca) els lliguen i els obliguen a actuar de manera contradictòria. El cordó umbilical i el compte corrent els governen els instints.
La situació, però, s’ha tensat tant que, igual que el PSC o ICV –els seus partits de referència-, es veuen obligats a prendre posició. La neutralitat té límits i la gent els hi reclama saber amb qui estan jugant. El context els ha desbordat completament i es veuen obligats a fer caramboles i piruetes per justificar la seva indefinició. Parlen d’identitats, d’essències i d’origen per argumentar-nos tota aquesta pantomima. No entenen que del que veritablement es tracta és de democràcia i de llibertat. Si Jordi Évole busca un lloc on viure en llibertat ja l’ha trobat: es diu Catalunya, un poble que vol decidir lliurement el seu propi futur.
