El president Puigdemont té molts enemics a Espanya, moltíssims. A Catalunya en té de dues menes: els que s’hi declaren obertament i els que ho dissimulen. Però comencem pels d’Espanya. En té tants, en aquell país, que es compten per milions. Un bon nombre el voldria veure mort després de fer-li una cara nova, uns altres el voldrien tancar entre reixes com a mínim vint anys, i uns altres voldrien que abans de ser empresonat fos passejat per la Castellana de Madrid dalt d’un carro, vestit amb parracs i fermat amb grillons. N’hi ha que fins i tot han organitzat escenificacions molt aplaudides de la seva execució.
L’obsessió d’aquesta gent és tanta, que no s’adona que com més l’odien, com més extradicions demanen, com més grillons somien posar-li, més evidencien la importància de la seva figura. Al capdavall, si, segons diuen, no és ningú, si la seva presidència a l’exili no té cap valor, per què tenen tantíssims assalariats pendents de la seva persona? Estan enfurismats perquè el president Puigdemont els ha fet coses que couen, com ara burlar els seus serveis d’intel·ligència i els seus cossos policials, tant en els seguiments per carretera o en els controls de frontera com en la celebració del referèndum del l’1-O, l’ocultació de les urnes o el fet de votar en un lloc que no preveien. I encara més si hi afegim el ridícul i el descrèdit que ha suposat per a Espanya la negativa dels tribunals internacionals d’extradir-lo per manca de garanties democràtiques. Quin clatellot!
Tanmateix, si ens posem a la pell històricament opressiva de l’Estat espanyol, tot aquest odi es pot entendre mot bé, per aberrant que sigui, perquè Espanya és com és, està encantada de ser-ho i no canviarà per molt que alguns catalans pretenguin vendre’ns la idea que una taula de diàleg ho canviarà tot. Una altra cosa és l’hostilitat provinent de la cúpula d’Esquerra Republicana envers el president Puigdemont, fins al punt que les ganes que té de volatilitzar-lo són, si més no, tan intenses com les espanyoles. No és cap secret que, si de l’esmentada cúpula depengués, ja faria temps que s’hauria servit de l’art d’encanteri per fer-lo desaparèixer.
Les raons d’aquesta hostilitat no són pas les mateixes que les d’Espanya, naturalment, però és obvi que conflueixen i que al final acaben agermanades. De fet, si haguéssim de condensar aquesta confluència en un sol mot, el mot seria ‘nosa’. Molta nosa. És trist, però és així. El president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a la cúpula d’Esquerra. En altres paraules: esborrar-lo del mapa seria una gran victòria per a Espanya i un gran alleujament per als dirigents d’Esquerra, que veurien eliminada la figura que més vots els treu en les eleccions. Recordem, en aquest sentit, explícites declaracions d’alguns dirigents del partit, començant per Oriol Junqueras, intentant desacreditar l’exili, en general, i el del president Puigdemont, en particular.
La idea que aquesta cúpula intenta teixir, molt ben vista pel Gobierno de España, és que els membres del govern català a la presó serien els herois, els valents, els coherents, mentre que els membres a l’exili serien els egoistes, els covards, els discordants. Aquest discurs, és clar, té un punt feble que ha impedit que la cúpula d’Esquerra li donés tota la potència que voldria. Es diu Meritxell Serret i Marta Rovira. Però aquest punt, amb el retorn sobtat i curiosament indolor de Meritxell Serret, sembla que ha entrat en fase de canvi i no sembla impossible el retorn també de Marta Rovira.
No és estrany, doncs, que hi hagi tantes discordances a l’hora de formar Govern entre JxCat i ERC, i que la representativitat del president Puigdemont i el Consell per la República en sigui l’escull principal. Per a JxCat i per a moltíssims altres independentistes, el president Puigdemont és el president legítim de Catalunya, perquè és inadmissible que un president i un govern democràticament escollits siguin destituïts, criminalitzats i perseguits víctimes de l’agressió d’un Estat. El problema és que la cúpula d’Esquerra no vol que ningú faci ombra a Pere Aragonès i, per aconseguir-ho, necessita que el president Puigdemont quedi relegat a un paper merament testimonial, de segon ordre. Un gerro amb flors, per entendre’ns. Espanya, si pogués, aniria molt més lluny encara i trencaria aquest gerro. Però davant la impossibilitat de fer-ho, ja li va bé que la cúpula d’Esquerra li faci la meitat de la feina. I és que els catalans som mestres disparant-nos trets als peus. Em temo, tanmateix, que blasmar aquest plantejament suïcida és picar en ferro fred i que Catalunya, en qualitat de ‘poble absurd’, està condemnada com Sísif a empènyer muntanya amunt la roca gegant que cada dia rodola muntanya avall.
La legitimitat d’un president a l’exili, víctima d’un país opressor, l’atorga sempre el poble agredit. Mentre aquesta legitimitat i aquest rang de veritable president es mantenen, independentment de qui mani, l’Estat opressor queda en evidència davant del món. El president Torra ho va entendre perfectament, això, i també quin era el seu paper en aquest capítol de la història. Va ser per aquesta raó, que, tot i ser president amb tots els atributs legals, ell es va considerar en tot moment un president en funcions substituint, no pas succeint, el legítim president Puigdemont. I així es va mantenir fins que Espanya, amb una nova agressió, el va inhabilitar. Però, és clar, el president Torra, que provenia de la cultura, no és un home que necessiti reafirmar-se personalment per mitjà de càrrecs polítics. L’arrel i el plantejament de Laura Borràs eren exactament els mateixos. Ara, en canvi, l’objectiu no és substituir el president Puigdemont, l’objectiu és succeir-lo.
94
13
