Hi ha una cosa que pesa en el subconscient (de vegades fet explícit a les xarxes o als articles) de diverses persones contràries al sobiranisme, però que es consideren partícips del “catalanisme”, com a gran punt de trobada i de consens: la reflexió, més o menys directa, és que quan algunes opcions polítiques van tirar cap a l’independentisme van obrir la capsa de Pandora per a trencar els consensos bàsics del catalanisme. Sí, en efecte, sobretot la llengua. És a dir, a grans trets: “si haguéssim sabut que derivaríeu cap aquí, no ens hauríem deixat enganyar tant amb el tema de la normalització lingüística”. Barrejant naps amb cols? Potser sí, o potser no tant. El cas és que, a mesura que el procés creixia, C’s (una formació militantment contrària a la normalització del català) creixia. I que, quan el procés ha baixat d’intensitat, C’s ha baixat també i ha cedit protagonisme al PP i, sobretot, al PSC. Naps amb cols? Segur?
El tema és la catalanitat. És normal que es confongui la independència amb la catalanitat, perquè certament una Catalunya independent és una Catalunya innegablament més forta en termes d’afirmació de la pròpia identitat. I, com que la identitat pròpia s’ha associat evidentment a l’existència d’una llengua pròpia, de seguida els naps i les cols es barregen en una florida amanida: independència = més Catalunya = més català = menys Espanya = menys espanyol. Aquesta confusió no la considero un pecat greu, encara que seria molt fàcil demostrar que el castellà no corre cap perill a Catalunya i que qualsevol política lingüística que s’apliqui és indiferent de l’estat administratiu concret de la comunitat: mirin si no Andorra, que per independent que sigui i per molt que tingui el català com a única llengua oficial, té les mateixes dificultats (o més) que el Principat per a normalitzar res o per a equilibrar les dues (tres) llengües. Sí, la raó ens fa pensar (ens fa saber) que ser independents no té res a veure amb la política lingüística, que són camps de treball diferents, però no es pot negar que ser un Estat et permet no haver de patir per coses com, per exemple, que una jurisprudència molt polititzada et posi obstacles per a la immersió o que una plataforma com Netflix no tingui cap dubte en doblar o subtitular (tot o quasi tot) en la teva llengua. Com li passa al danès, perquè els danesos tenen Dinamarca i no la comunitat autònoma danesa. Tot això és obvi: amb un Estat, més eines. L’error és creure que es tracta d’eines per a eliminar el castellà o per a repartir carnets de catalanitat en funció de la llengua. Això no li passa pel cap ni a una superpotència com els Estats Units, que ni que volgués podria fer cap croada contra els seus hispanoparlants. Potser sí que li pot passar pel cap a Espanya, acostumada a veure la diversitat lingüística interna com un defecte o una amenaça, tendent històricament a la seva prohibició o minorització, però és implantejable a Catalunya. El català només aspira a salvar-se, i com a màxim a ser hegemònic en l’únic lloc on pot ser-ho, que és a Catalunya. No entenc cap catalanisme (del 78 o d’ara) que pugui estar en contra d’això. Puc entendre C’s, però no el catalanisme. No, per dir-ho clar, els socialistes que es consideren tan propers als consensos del catalanisme. Ni els ho entenc ni els ho tolero. I encara menys amb les preocupants xifres actuals.
Diran que els consensos també eren complir la llei, l’Estatut, la Constitució. Sí, l’any 2017 es va desobeir, però al mateix temps s’ha de dir que el consens constitucional ja estava trencat. El que era un pacte entre una realitat nacional i un Estat ha derivat en una relació de domini, invasió competencial, ofec financer i menyspreu cultural que justifica l’afirmació (aquí sí) que s’han trencat els consensos. Ho va dir el mateix Montilla: compte amb la desafecció. I no veig ningú encara, ni en cap taula de negociació, capaç d’oferir un consens actualitzat i viable. El resultat, per ara, és el d’una reclamació d’autodeterminació (i un exercici de la mateixa) que ha sacsejat el sistema i que ha estat ofegada per la via dels tribunals (que no de la Justícia) i de la força (que no de la legalitat). És innegable que el consens constitucional s’ha trencat, que està caduc, i que per tant el problema polític existent és majúscul. Tan majúscul, tan preocupant, tan no resolt i tan eminentment polític, que sembla mentida que alguns d’aquí aprofitin per carregar-se consensos que sí que estaven vigents. Enfrontar comunitats lingüístiques és una aberració perquè és condicionar l’ànima d’una nació, el seu factor cohesionador, cívic i cultural, fins i tot la seva diversitat, als avatars d’un conflicte polític que ells mateixos (sí, els socialistes) no tenen cap intenció de resoldre. És, senyores i senyors, un xantatge intolerable que intenta fer, d’un problema polític, un “problema de convivència”. O condicionar el primer al segon. Aquesta irresponsabilitat els hauria de fer caure la cara de vergonya, i els avanço una cosa: si algun dia som independents, aquí haurem de conviure. I, si no ho som, també. De moment, sense ser-ho, ja hi ha alguns que aposten per trencar el consens lingüístic. En aquestes persones no es pot confiar.
