• Barcelona
  • Girona
  • Lleida
  • Tarragona
  • Tortosa
  • Mataró
  • Vic
  • Vilafranca del Penedès
  • Vilanova i la Geltrú
  • La Seu d'Urgell
  • Puigcerdà
  • Figueres
  • Gandesa
  • L'Hospitalet de Llobregat
  • Sant Carles de la Ràpita
  • Sant Cugat del Vallès
  • Terrassa
  • Sabadell
  • Granollers

Durant uns anys va semblar que el nostre país es movia per una dinàmica pròpia, desvinculada d’esdeveniments i tendències internacionals. En realitat no era així, però estàvem tan ocupats i preocupats amb el Procés que no estàvem pendents del món. I de fet, el món ens continuava influint com sempre ho ha fet i sempre ho continuarà fent.

Els que encara continuen entrant regularment a les xarxes socials ben segur que han vist el fenomen contrari: que més gent que mai comenta esdeveniments polítics, econòmics o bèl·lics de qualsevol lloc del món. I no crec que sigui només perquè el que passa a ca nostra és entre molt avorrit o molt depriment. Sens dubte la gent ha pres consciència que coses que passen a l’altre costat del món poden ajudar-nos a entendre el que passa aquí o passarà aviat.

Parlem-ne, del que passa que abans o després ens afectarà. Primer de tot, les guerres. La invasió russa d’Ucraïna cada vegada surt menys a les portades, i els efectes no han deixat de ser perceptibles. La guerra a tot Pròxim Orient (Palestina, Líban, Iran, el Golf). Fets recents: Ucraïna recupera terreny i els Estats Units en perden. Israel queda en fora de joc i la Xina s’ho mira de reüll. Què significa tot això? No ho sabem. Per no saber, no sabem si en el futur s’explicarà que el juny del 2026 ja s’havia desencadenat la Tercera Guerra Mundial.

Mentrestant, en l’àmbit electoral estan passant coses significatives que suggereixen que el canvi de cicle no és gaire llunyà. La popularitat de Trump cau, avancen els moviments i candidats populistes d’esquerres, el laborisme anglès recupera posicions contra l’extrema dreta, etc. Tot es mou, menys a Espanya, on sembla que el calendari polític està congelat fins que Sánchez hagi de convocar eleccions.

Com era d’esperar, unes coses i les altres (les guerres i els moviments electorals) estan íntimament relacionades. Especialment il·lustratiu és l’impacte polític i electoral del conflicte a Palestina. Molts analistes associen la derrota dels demòcrates als EUA i la impopularitat dels laboristes anglesos a la seua tebior davant les atrocitats comeses per l’exèrcit israelià. I les dades corroboren, si més no, la caiguda en picat de qualsevol indicador de simpatia per l’estat d’Israel en aquesta guerra. Especialment entre la població americana.

Els canvis geopolítics no solen ser ràpids. Normalment, se solen esdevenir a una velocitat imperceptible. No és el cas ara mateix. Als impactes econòmics, socials, tecnològics i militars de les guerres s’hi han de sumar el que s’estan donant en l’opinió pública i que més aviat que tard es traslladaran a les urnes. La possibilitat que Israel esdevingui un estat pària, amb el qual ni els presidents americans vulguin associar-se, és tan real com impensable fa uns anys.

I a Catalunya la desorientació per la situació política local i nacional és encara més gran quan es trasllada a l’àmbit internacional. La percepció que l’ordre polític existent, especialment l’europeu, ens ha estat desfavorable en els darrers anys ha animat molta gent de bona fe a buscar nous referents. I els ha trobat precisament en aquells actors que semblen forts i capaços de desafiar l’ordre global existent. Trump, Israel, l’extrema dreta europea, etc. Fins on estan disposats a seguir-los?

No tenc res en contra d’analitzar la geopolítica més en termes d’interessos que no en termes de valors. Tot i que, com suggereix el que acab de dir, els valors a vegades no són tan irrellevants com alguns es pensen. Però hi ha una cosa molt pitjor que deixar de banda els valors i prioritzar els interessos: equivocar-se en els interessos i, com a conseqüència, triar malament els aliats. I això és el que possiblement estigui passant.

És de sobra conegut que durant la Segona Guerra Mundial hi va haver catalans, no gaires afortunadament, que varen defensar aliar-se amb els feixistes per interès. I no tenc cap dubte que alguns dels que avui defensen que cal anar amb els forts (Trump, Israel, etc) per interessos, aleshores haurien anat amb els nazis. I si ja és greu renunciar als principis per guanyar, molt pitjor és renunciar als principis per acabar al bàndol dels perdedors.

Som aquí. Catalunya no va gaire sincronitzada amb les tendències internacionals que ens acabaran afectant. Quan determinades idees, posicionament i banderes passin de moda, molta gent quedarà en fora de joc. Molts hauran d’esborrar fotos, piulades i hemeroteques. Els canvis ja es comença a veure per on aniran i no seran precisament a favor de les idees i partits als quals molta gent decideix apuntar-se perquè semblen cavall guanyador. Es diu oportunisme i quan en realitat el cavall no guanya, aleshores és ridícul.

Comparteix

Icona de pantalla completa