Quan amb l’amic Jordi Cortada vam decidir interposar un recurs al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg arran de la sentència del TC espanyol contra el nou Estatut de Catalunya, allà per Nadal de 2010!, vaig tenir l’oportunitat de familiaritzar-me amb aquesta institució. Vam basar la demanda en el fet de què afirmàvem que durant la tramitació del recurs del PP al Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut es va vulnerar reiteradament el nostre dret –com a catalans- a un judici equitatiu com a ciutadans europeus que som. Durant tots aquells mesos vam haver d’assistir a la politització d’un tribunal, filtracions, recusacions interessades, entrevistes concedides a mitjans informatius pels propis magistrats, caducitat dels càrrecs prorrogats sense cap justificació legal, allargament del termini raonable per decidir. Cal recordar que fins i tot la pròpia presidenta sortint del TC va manifestar que tot el procés de l’Estatut havia estat “embarrado”. La pròpia presidenta!
La conclusió va ser que mai vam ni imaginar-nos que d’aquell òrgan espanyol, supeditat als interessos dels Regne d’Espanya, en poguéssim ni remotament esperar cap mena de justícia cap als catalans, en el seu camí cap a la plena sobirania.
I a pesar de sospitar que no s’acceptaria a tràmit –com així va passar-, pensàvem que valia la pena deixar testimoni de les aberracions jurídiques viscudes. La nostra intenció no va ser mai salvar cap Estatut, sinó salvar-nos nosaltres mateixos.
Ara, igual que aleshores, no té cap mena de sentit esperar res d’un Tribunal espanyol que continua “embarrado”, fins i tot ja nedant tranquil.lament en el fang. Valguin alguns exemples:
El Sr. Andrés Ollero va ser diputat 17 anys pel PP a Granada; el Sr. Pérez de los Cobos, militant 4 anys (circumstància que va silenciar, i que es va conèixer arran dels llistats elaborats per la AEAT entregats al jutge Ruz que en el marc del cas Gürtel). Avui, el primer és magistrat TC; el 2n, el seu president.
El Sr. Pérez de los Cobos, actual president del TC, va ser nomenat per José María Aznar membre del Consejo Económico y Social el 1996. Igualment ha participat sovint, donant conferències, a la FAES, el principal think tank ultraconservador a Espanya. I per acabar-ho d’adobar, no s’han acabat d’escatir les sospites sobre una societat de la que era administrador únic i que va facturar nombrosos serveis al grup parlamentari popular (vegi’s). D’ell són aquestes paraules: “El verdadero problema es que varias generaciones de catalanes han sido ya educadas en el desprecio hacia la cultura española”.
“Lo que hay en juego es un mero problema de financiación. Los catalanes, ya se sabe…” Andrés Ollero, 2006, sobre l’Estatut. Avui, magistrat del TC.
“El ordenamiento dispone de la vía para abortar tales esquizofrenias: su impugnación suspensiva ante el TC” Pedro González-Trevijano, 2008, sobre el “pla Ibarretxe. O també: “España no es una nación de naciones, ni un estado plurinacional”. I l’article amb l’explícit títol: “L’elisir nazionalista”. El Sr. González-Trevijano, subdirector amb Aznar, es va negar a treure les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos. “. Avui, magistrat del TC.
El Sr. Martínez-Vares, és considerat un “defensor a ultranza del castellano“, artífex d’algunes de les sentències més dures contra el català al TS. Avui, magistrat del TC pel PP.
Enrique López, habitual de La Razón i FAES, va haver de dimitir del TC per conduir la seva moto sense casc i donar positiu a control alcoholèmia.
El Sr.Fernando Valdés, magistrat del TC, va coordinar el programa econòmic del PSOE el 2004, amb Zapatero.
Etcètera, etcètera (per no entrar en el Consejo de Estado –d’Espanya-, que sembla que també serà cridat a manifestar-se sobre la Llei de Consultes, on, per començar, el seu president, el Sr. Romay Beccaria, va ostentar càrrecs polítics sota el franquisme i amb Fraga a la Junta).
Tot això no és cap novetat. Tot això ho venim patint des de fa anys i anys. Cap institució espanyola no permetrà mai que els catalans puguin votar i, menys encara, independitzar-se. Per això precisament són institucions espanyoles. Ja ho sabíem. Ja hi comptàvem. No altera en res el procés. I és el que la independència de Catalunya no pot dependre de cap àrbitre espanyol, perquè no existeixen àrbitres a Espanya. A Espanya existeix Espanya. La independència de Catalunya només pot dependre dels catalans.
