Em cau a les mans un llibre publicat fa una colla d’anys per Carmen Llorca, la primera dona que va presidir l’Ateneo de Madrid, diputada i eurodiputada del PP i una de les principals col.laboradores de Manuel Fraga. El títol és suggestiu: “Las mujeres de los dictadores”. M’intriga i començo la seva lectura. El primer capítol està dedicat a analitzar la psicologia del dictador, sigui quin sigui. Com descriurà als tirans una de les fundadores d’un dels dos principals partits espanyols actuals?
Som-hi. L’autora fa servir una prosa beatífica per descriure els criminals que assoleixen el poder i afirma: “El dictador es un personaje en que la ambición que le conduce acaba por obligarle a prestar servicios que benefician a los demás, tanto como a si mismo. Es cierto que ama el poder, pero esto, que seria su sublime enfermedad, le obliga a entregar su vida, entre grandes trabajos, en favor de una causa que normalment es un bien común” Res. Franco, Stalin o Hitler (els quals cita Llorca) eren uns idealistes als quals els seus pobles respectius mai no van acabar d’entendre la seva benevolència i dedicació a la comunitat. Uns virtuosos incompresos.
Sobre pensaments com aquests (escrits l’any 1978) són sobre els quals s’han edificat els fonaments de l’anomenada “transición”. Com voleu que reneguin del franquisme? Si, en realitat, pensen que va ser una cosa necessària i positiva. Les paraules de Carmen Llorca tenen la facultat d’interpretar el pensament col.lectiu d’una gran part de la societat espanyola.
Si he volgut treure a col.lació aquest fragment de la que fou considerada un dels referents intel·lectuals dels sectors conservadors espanyols de finals del franquisme i principis d’allò que diuen democràcia, és perquè entenguem fins a quin punt en som d’ingenus els catalans quan ens escandalitzem pels fets protagonitzats per les clavegueres de l’estat i que omplen aquests dies les planes dels diaris.
Quedem astorats per la malícia que desprenen les paraules dels Villarejo, Fernández Diaz, Ferreras o els jutges de l’Audiència Nacional. Ens fem creus d’escoltar com, entre whiskys i “solomillos”, poden parlar dels catalans com a animals indesitjables als quals cal abatre… “por lo civil o por lo criminal”. Allò que per a nosaltres és la màxima perversitat, per a ells és una simple posició política. És un capteniment basat en la creença que l’absència de miraments és allò que et farà triomfar. La política a Madrid és una guerra d’aniquilació de l’adversari. Sempre han actuat així i per això enalteixen la figura del tirà. És un model a seguir.
Els ressorts psíquics que mouen l’acció política espanyola se’ns escapen. Mentre els catalans parlem d’idees, els espanyols només malden per mantenir una posició de força. Són concepcions antagòniques. Però, la diferència rau en el fet que, mentre ells saben com pensem, a nosaltres sempre ens sorprèn el seu afany destructiu. Sense conèixer la mentalitat de l’ocupant, esdevindrem sempre les víctimes dels seus deliris imperials. La nostra no és ara mateix només una lluita per la independència, és un combat per la supervivència com a nació. Siguem-ne conscients.
22
3
