Dimecres vinent estic citat a declarar al Tribunal Superior de Justícia, juntament amb el president, el secretari primer i la secretària quarta del Parlament la passada legislatura. És una citació que arriba molt tard, en realitat. Quan vàrem ser elegits, en gener del 2018, ja sabíem que amb el sou hi anava la certesa que desfilaríem pel jutjat. I ho assumíem amb total naturalitat, tot i que mai m’hagués imaginat que passaria quan ja haguéssim finalitzat, tots nosaltres, el mandat.
En gener del 2018, en el moment àlgid de la repressió i el 155, tothom veia probable que poguéssim acabar a la presó com a continuadors de la “rebel·lió” de l’1O. De fet, en aquell moment, els meus dos antecessors en el càrrec estaven en llibertat sota fiança, com la presidenta Forcadell, acusats precisament d’aquell delicte. Per tant, fer front només a una acusació de desobediència, com la que finalment ens han caigut, semblava un escenari improbable per massa benèvol.
Per això em resulta incomprensible com hem arribat a una situació en què l’acusació de desobediència té tanta capacitat de fer por als càrrecs electes. Sobretot perquè la pitjor pena que ens poden imposar pel delicte de desobediència és de només 2 anys d’inhabilitació especial. Això vol dir 2 anys sense poder ocupar càrrecs públics del mateix tipus que ocupàvem en el moment de cometre la suposada desobediència. No pot comportar ni presó ni pèrdua del dret d’ocupar altres llocs de feina a l’administració.
De fet, és públic i notori que el Tribunal Suprem es va inventar això de la rebel·lió i la sedició perquè entenien que la desobediència tenia una pena massa lleu per als fets que pretenien jutjar. El desafiament que varen comentre els líders de l’1O era massa greu vist des de Madrid. Calia un càstig exemplar per evitar que mai no ho tornem a fer. I des d’aquest punt de vista, la pena per l’únic delicte que realment varen cometre (desobediència) no té, al seu parer, un efecte dissuasori suficient.
Jo pens que aquest caràcter insuficientment dissuasori de la pena de desobediència hauria de ser aprofitat pels càrrecs públics independentistes. En comptes de dissuadir-nos de practicar la desobediència hauria de ser un incentiu. Sobretot quan ja hem pogut constatar que desobeir des de les institucions té un caràcter disruptiu molt gran. Dit d’una altra manera: l’eficàcia política de desobeir és clarament superior al sacrifici que suposa per a qui ho fa.
Desobeir no és immolar-se per res. No és sacrifici inútil. Desobeir fa trontollar les estructures de poder de l’Estat. I trontollen més com més alta és la instància que desobeeix. Només cal veure com es varen acarnissar amb el president Torra, i com varen sacrificar ells el poc crèdit que tenien la JEC, el TSJ, el Suprem i el Constitucional per apartar-lo a qualsevol preu. Al Madrid que encara fa olor de franquisme, gosar desobeir-los és un delicte molt greu.
Fins i tot quan la desobediència no té un efecte pràctic, els efectes polítics són inqüestionables. Negar el principi d’autoritat, incomplint el deure de “obedecer las Leyes” (segons resen les constitucions franquistes) desestabilitza un establishment amarat d’autoritarisme. L’Estat no pot tolerar la desobediència, i menys a les seues instàncies judicials. Perquè els jutges són les principials armes que tenen contra nosaltres.
Per què aleshores tanta obediència? Per què portam més de tres anys amb discursos contraris a la desobediència dins el propi independentisme? Per què tenim a casa nostra tanta gent que deslegitima o intenta impedir els intents de desobeir? Per què s’exageren els sacrificis que comporta una simple desobediència? De veritat ens ha de paralitzar l’amenaça de ser exclosos del càrrec per un període màxim de dos anys?
Són preguntes que me les he fet moltes vegades. A mi, que em ve molt de gust confrontar-me sense concessions amb els tribunals espanyols, acusat d’una desobediència inexistent, la situació em sembla kafkiana. Com tothom es pot imaginar, no em fa gaire por que m’inhabilitin per un càrec que ja no tenc. Però fins i tot aquells polítics que no tenen ni ofici ni benefici es poden permetre 2 anys sense ocupar cap càrrec electe. Podrien, per exemple, treballar d’assessors per al partit mentre estan inhabilitats, i després tornar a les properes eleccions amb tots els honors.
De fet, qualsevol estratègia basada en la desobediència civil consisteix a desafiar l’Estat a aplicar els càstics que preveu la llei per suposats delictes que la majoria de gent no creu que s’hagin de castigar. Per tant, és quan et castiguen que guanyes. O en tot cas, hi guanyes més que si evites el càstig. Evitar el càstig evitant desobeir és bàsicament rendir-se a la repressió, de forma innnecesaria. Perquè obligant-lo a castigar-te per motius politics li crees un problema a l’Estat.
És evident que la desobediència és una eina potent i eficaç per mantenir la confrontació institucional. Com ho és que els rèdits que donen superen els costos personals que comporta. Per tant, només podem interpretar que qui no vol desobeir és perquè vol refredar i/o ajornar el conflicte. A aquestes alçades ja està clar que una part de l’independentisme està en aquest escenari d’ajornament. Només l’ús de la paraula “mentrestant” ja és molt explícita de la voluntat d’ajornar els propis objectius polítics.
No som un pais de mesells i covards. Varem tenir 15.000 insubmisos. I si en algun lloc desafiar el principi d’autoritat és considerat una ofensa greu, és a l’exèrcit. Però malgrat tot es va guanyar la batalla clarament. La insubmissió al servei militar comportava presó, i aviat va arribar el punt que no es podien permetre tenir tants joves tancats i varen canviar les lleis per eliminar les penes de presó. Això va animar més joves a fer-se insubmisos. I així fins que es varen veure obligats a eliminar el servei militar obligatori.
Ara és un bon moment. Quan no hi ha negociació possible per incompareixença de l’Estat, ni unilateralitat factible per renúncia de l’independentisme governamental, desobeir és el camí. Dels tres carrils que tenim per avançar cap a la independència, el de la desobediència és precisament el que ens permet caminar sense necessitat de ser-hi tots a l’hora. I ara mateix, desobeir és també desafiar l’intent de retornar a la pau autonòmica. Què més voleu?
