Els meus recorreguts pel país a la campanya electoral que es tanca aquest divendres –per tornar a obrir-se dilluns, per descomptat– han inclòs tot just una breu parada a Catalunya, ho confesso. Sé, per tant, que el que dic no té valor sociològic, però em va semblar apreciar un cert desinterès per la marxa de la campanya a la resta d’Espanya i com si tota la passió política, sens dubte decreixent, se centrés en allò que passi a Barcelona en la votació de diumenge. I, si em permet l’excursió a altres paratges, us diré que, en canvi, en els meus viatges per Andalusia, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Cantàbria, Aragó, Galícia o Euskadi he apreciat un notable desconcert i desconeixement sobre les aliances i ruptures possibles a la capital catalana. I també força desinterès, perquè el que no s’entén acaba per deixar d’interessar. És com si hi hagués dos processos electorals diferents, presidits per la mútua indiferència.
Sé que a molts lectors d’aquest diari els importa poc la marxa dels assumptes polítics de l’Estat i us admeto que, de vegades, fins i tot ho entenc. La campanya nacional que aquest divendres es clausura ha estat plena de polèmiques absurdes sobre ETA, Primo de Rivera o altres qüestions allunyades dels problemes del municipi o les autonomies en què viuen els electors. Ha estat un duel al sol entre un Sánchez que ha utilitzat a fons els recursos del Govern a la campanya i un Núñez Feijoo que s’ha mostrat més convencional, però que potser acabi plantejant a l’inquilí de la Moncloa algun pacte transversal que el deslliuri de l’incòmode alè al clatell de Vox i Sánchez, del de Podem. Un pacte que no tindria, em sembla, futur, en el cas, molt poc segur, que s’arribés a suggerir.
Però vostè m’admetrà que també sembli lògic que els ciutadans que no són catalans ni resideixen a Catalunya es mantinguin d’esquena al que passi a Barcelona, i ja no parlem d’altres municipis catalans. Els possibles pactes que donarien a l’alcaldia a Collboni, les aliances i ‘desaliances’ que es teixeixen i desteixeixen al voltant d’Ada Colau i tota aquesta enginyeria barroca que presideix el quefer polític català no sempre resulten fàcilment digeribles per als que pensen ‘en mode convencional’ en matèria de pactes i enteses entre els que fins ara eren afins.
I, això no obstant, he de dir que és un greu error aquest mutu ‘viure d’esquena’ al que és un procés electoral en què ens va molt a tots. No em convencen els experts, que actuen entre gurus, politòlegs i enquestadors, que asseguren que aquest diumenge a la nit, quan tinguem la totalitat dels resultats, sabrem qui guanyarà les eleccions del desembre, parlamentàries i, per tant, presidencials. Penso que no serà tan clar qui guanya o qui perd en els comicis d’aquest 28-M, ni tan sols encara que al punt més emblemàtic, que és el País Valencià, resulti clar un vencedor o un perdedor, cosa que ara mateix sembla jugar-se en tot just un parell de milers de vots: tots diran que, al còmput general, han guanyat. Sempre passa.
Tanmateix, ja a la matinada electoral tindrem nombrosos indicis de per on aniran els trets de cara a la carrera a les urnes del desembre. I presumiblement es resoldran ben aviat les dues incògnites més importants que encara pesen sobre la política nacional i, és clar, també, en una altra mesura, indirectament sobre la catalana: sabrem si és possible un acord entre el PP i Vox, malgrat que mútuament s’avorreixen, i potser sabrem també què passarà amb la coalició ‘a pals’ entre el PSOE i Unides Podem, amb Yolanda Díaz al mig i sense que sapiguem cap a on acabarà tirant la cap de Sumar.
I això últim, és clar, té prou a veure amb el futur de les “aliances no subscrites” de Pedro Sánchez amb Esquerra, amb Bildu i fins i tot amb el Partit Nacionalista Basc. Vet aquí, encara, pendent aquesta ‘taula de negociació’ entre el Govern i el Govern central, de la qual més se’n va saber més. Aquí hi ha el poder i la influència que pugui acumular el PSC si cau a les mans, encara que sigui en una aliança entre estranys companys de llit, l’alcaldia de Barcelona. Vet aquí la carrera que està a punt d’iniciar-se –o d’agreujar-se- cap a la presidència de la Generalitat, que, es vulgui o no, no tindrà res a veure amb el que passi en el conjunt de la nació.
Així que em sembla que haurem d’estar molt atents al que passi aquest diumenge. A tot Espanya…i a Barcelona, és clar. Crec que, per molts conceptes, estem a punt d’iniciar una nova etapa a la política nacional, autonòmica i, és clar, catalana. Una etapa en què tindrem algunes sorpreses grosses a curt termini, sospito. La meva recomanació, pel que valgui, és que hem d’estar molt atents a la pantalla, perquè hi haurà espectacle.
5 
2 
