Fins que no ha començat a rodar la pilota, tot el que ens ha arribat del Mundial de futbol de Qatar ha estat en clau negativa. Certament, fa por la situació dels drets humans en aquell país, dominat per una monarquia absoluta; l’explotació laboral de les comunitats migratòries que hi treballen, sota un sol de justícia, també és de vergonya. Són inacceptables, d’altra banda, la prepotència i la corrupció que han dominat tot el procés del Mundial, començant per la nominació a cop de petrodòlar i passant per unes obres faraòniques per bastir estadis i infraestructures que no existien.
Val a dir que fa uns anys, quan el Barça va acceptar el patrocini dels qatarians, no es van sentir les protestes que estem sentint ara. Tampoc es va generar cap bronca quan els nostres admirats Pep Guardiola i Xavi Hernàndez s’hi van instal·lar per crear els fonaments del festival futbolístic que avui estem veient. El segon fins i tot va arribar a dir que Qatar no era una democràcia, però que funcionava molt bé, i ben pocs van alçar el crit al Cel. L’ambivalència és una constant, i potser per això ja no ens sorprèn que Morgan Freeman porti el fil conductor de la cerimònia inaugural; el mític actor que més ens fa recordar Nelson Mandela, i que n’ha fet bandera sovint, s’erigeix a Qatar en portaveu del discurs bonista, reclamant els drets dels vulnerables i discriminats. En ple golf Pèrsic.
Una part del problema és el nostre desconeixement de la realitat. Encara ens encaparrem a veure Qatar, i de fet el conjunt de la península d’Aràbia, amb la seva estampa més tòpica i medieval; camells, arenes del desert i beduïns carregats de dòlars pels pous de petroli. I avui en dia ens enfrontem a un món que ha canviat dramàticament en les darreres dècades; un paisatge de grans ciutats, autopistes, milions de treballadors de fora i el luxe més exagerat al costat de la pobresa més sacrificada. És prou significatiu que a Qatar, on la llibertat d’expressió no és precisament la nota dominant, hi hagi la cadena de televisió més exitosa, més global i més lliure del món àrab, la cadena Al–Jazeera (que a causa de la seva independència va ser amenaçada el 2017 pel règim saudita).
Qatar és una ciutat de prop de 3 milions d’habitants. Els anys 50 en tenia 25.000, i de fet l’estirada forta ha estat en el nou mil·leni, en que la població s’ha arribat a multiplicar per sis. La seva economia es basa òbviament en el carburant fòssil, però a aquestes altures ja està prou diversificada. Les finances, la construcció, el comerç, el trànsit aeri, a més de pessigades de turisme, noves tecnologies i comunicacions, en fan una metròpoli moderna, que desafia tots els tòpics.
El mateix podem dir d’Aràbia en general. La península no és cap sorral despoblat. Als anys seixanta tot just passava dels 10 milions d’habitants, però actualment s’acosta als 100 milions. La ciutat més gran d’Aràbia, Riyadh, va camí dels 8 milions, i hi ha una dotzena més de ciutats que avui ja passen del milió d’habitants. Els perfils de grans gratacels, torres de telecomunicacions, terrenys guanyats al mar i nous conreus intensius d’irrigació són ja la nota dominant al paisatge de les monarquies del Golf.
Tot plegat no significa que aquells països s’hagin desfet de les seves polítiques reaccionàries i de la duresa dels seus règims. Hi campen al seu aire encara el masclisme, l’homofòbia i un fort menyspreu de la integritat humana, començant per qualsevol càstig menor i acabant en les cruels i constants penes de mort que s’hi dicten. Però ja no estem parlant de societats ancorades en el món tradicional de les tribus beduïnes. Amb la progressió dels darrers anys, ja no hi ha marxa enrere en la transformació i modernització d’aquelles societats. El Mundial de futbol n’és un aparador i vés a saber si, com ha passat en altres latituds, acaba essent també un accelerador de canvis. Qatar h fet el primer xut, i podria marcar el camí del futur de la península d’Aràbia.
1 
