La irrupció de Clara Ponsatí sense avís i sense gaites als carrers de Barcelona ha avalotat tots els galliners. Els uns més que els altres. Afirmen els que la coneixen que l’exconsellera d’Ensenyament volia garbellar la reacció de tres instàncies: el Tribunal Suprem, el govern de la Generalitat i el Parlament Europeu. Devia fer-ho per destriar la palla de la palla. Perquè, de forment, ni un gra. Ponsatí pretenia esbrinar com reaccionarien el legislatiu europeu, l’executiu català i el judicial espanyol. També en són ganes, de testar. Una mica més enllà, l’exconsellera, aconsellada pels seus advocats, hauria pretès també deixar en evidència els tres poders. Tanta evidència enlluerna.
Les reaccions han estat diàfanes. En primer lloc, el Tribunal Suprem ha actuat amb rapidesa i contundència. En coherència, fet i fet, amb la seua trajectòria. El jutge instructor del seu cas, Pablo Llarena, va instar-ne ràpidament la detenció a través del jutjat de guàrdia de Barcelona, que li va comunicar la data en què haurà de presentar-se a Madrid davant el Suprem. Això admet tota mena d’interpretacions i especulacions. Qui no interpreta ni especula és perquè no vol.
Una d’aquestes interpretacions, pròxima a l’exconsellera, especula amb el fet d’una certa victòria. Llarena s’hauria arronsat i, en lloc de fer-se portar Clara Ponsatí a Madrid, es va limitar a fer-li arribar la citació perquè comparega davant ell més endavant. D’aquesta manera, el magistrat s’hauria estalviat el conflicte que hauria suposat impedir la presència de l’eurodiputada al ple del Parlament que se celebrava l’endemà a Brussel·les. Podria ser. I podria ser també que Pablo Llarena s’haja limitat a aplicar el procediment habitual, d’acord amb la reforma del Codi Penal, que no li permet anar tan enllà com voldrien els més bèsties. Com voldria ell mateix. En tot cas, aquesta primera garbellada deixa ben clar que el jutge instructor del cas no contempla la immunitat de l’eurodiputada.
Tampoc la contempla del tot el mateix Parlament Europeu. Convé recordar que la cambra il·luminada pel blau i les estreles va retirar-la als eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i la mateixa Ponsatí. En una votació que no els va deixar a la intempèrie per una majoria aclaparadora, però tampoc contra una resistència d’èxtasi. Els advocats dels exiliats van recórrer en primera instància davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. A més, el van comminar perquè declarara explícitament de manera cautelar que la immunitat es mantenia fins que no hi haguera una sentència ferma. El Tribunal va eludir aquesta demanda i va donar una resposta amb aires de diplomàcia europea segons la qual els tres eurodiputats mantenen la immunitat com els reclutes mantenien el valor a la mili. Com a suposició. I a gust del consumidor.
El dia del ple la tebiesa de la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, va desencadenar la ira de Clara Ponsatí, que li va retraure una defensa galdosa. El segon test, doncs, tampoc ha estat exactament una victòria sideral. Tot depèn de què volia demostrar l’exconsellera. Però si pretenia que l’Eurocambra s’apinyara al seu entorn i s’enfrontara als tribunals espanyols, la realitat ha estat molt més costeruda. Metsola ha derivat finalment el cas Ponsatí cap al comitè d’afers jurídics, una instància d’aquelles tan alambinades que per aquelles caramboles del món europeu presideix Adrián Vázquez, un eurodiputat de Ciutadans. En bones mans està la panera.
La tercera prova del cotó-en-pèl havia de garbellar les intencions i els resultats del govern de Pere Aragonès. Concretament, de Joan Ignasi Helena. Clara Ponsatí hauria volgut determinar fins a quin punt els Mossos d’Esquadra obeirien, com a policia judicial que els toca ser, les instruccions del jutge de guàrdia. Potser aquest test se’l podria haver estalviat. Junts per Catalunya proclama que se’n va anar del govern perquè Esquerra no complia els compromisos sobiranistes que va adquirir quan van pactar l’acord d’investidura. Ningú amb mig dit de front hauria esperat res més del que han fet conseller i govern. Els republicans han deixat ben clar una vegada i una altra, fins a les mil i una, que no desobeiran l’Estat fins que no es donen les condicions per a poder-ho fet amb plenes garanties. Les “condicions” d’Esquerra per a un nou “embat” contra l’Estat ajornen la qüestió fins al segon retorn de Tarradellas.
Què n’esperava Clara Ponsatí? La lògica més estricta i aspra li podia haver estalviat el tercer experiment. Els ulls més malvats hi han volgut veure un nou parany de Junts per deixar Esquerra escorada cap a la hispanitat. S’ho poden creure si consideren que l’exconsellera treballa per al partit que presideix amb penes i treballs Laura Borràs. Però no és així. Cotitza com a autònoma. Ara diu fins i tot que no votarà en les eleccions municipals de Barcelona perquè cap candidat li fa el pes.
Potser la incògnita més interessant és la quarta. Per a qui fa treballs de camp Clara Ponsatí? Per a Junts? Per a Carles Puigdemont? O per a ella mateixa? N’hi ha que diuen que l’exconsellera, ara aconsellada per Jordi Graupera, ja treballa una opció política pròpia. Que és l’única dirigent “processista” amb una certa autoritat moral per arrossegar l’atenció i el vot dels electors independentistes més despagats. No se sap mai. És possible. Encara que l’assistència de seguidors alterats per la detenció davant el pla de la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet no va ser exactament copiosa. En tot cas, Ponsatí ja té el resultat del seu triple test. Una granota no li ho hauria dit tan clar.