Tot resultat electoral comporta una lectura complexa. A més, el desenvolupament del tractament de dades ha permès generar un nombre d’anàlisis detallades que fa feliços sociòlegs i politòlegs. En qualsevol cas, el focus semblen haver-se posat en la superació del 50% de l’independentisme i en l’endimoniada aritmètica de la combinatòria política per constituir un govern sense recursos i competències intervingudes. Tanmateix, pocs s’han detingut a mirar un dels fenòmens més significatius del 14 de febrer: l’ensulsiada a càmera lenta de l’espanyolisme.
Fem un parèntesi conceptual previ. El bloc que voldria acabar amb l’independentisme –i de retruc, amb la consideració nacional de Catalunya– es reivindica a sí mateix com a “constitucionalista”. Entenc que per a molts espanyols una Constitució mal redactada, poc respectada i votada en condicions qüestionables, representi un referent de prestigi per dissimular el seu reaccionarisme. Tanmateix, si examinem la teoria i la pràctica dels dits “constitucionalistes”, sobretot Vox, C’s i PP trobem moltes propostes obertament inconstitucionals. Per la seva banda, els independentistes titllen d’”unionistes” els seus rivals, fent l’assimilació del que succeeix a l’Ulster entre els descendents dels colonitzadors anglesos i escocesos, i la discriminació i menyspreu que practiquen contra la població autòctona irlandesa. Tanmateix, els Garriga, Carrizosa o Fernández no són precisament unionistes, sinó que busquen deliberadament la divisió profunda i la confrontació interna en el si de la societat catalana. Per tant, al meu entendre, els respectius adjectius no els hi escauen. Proposo “espanyolistes”, en el sentit que són nacionalistes espanyols que tracten d’assimilar la nació catalana sota paràmetres madrilenys. Ja sabem que aquest “espanyolisme” abjura de tots els nacionalismes menys el seu, tanmateix és obvi que el practiquen d’una manera molt convencional com a paradigma del que Michaell Billig definia com a “nacionalisme banal”.
Tancada aquesta nota aclaridora, el gran perdedor de la nit electoral va ser aquest espanyolisme en general, i C’s en particular. Ciudadanos ha estat un cas digne d’anàlisi i que comportarà més d’una tesi doctoral. És un clar exemple de producte de laboratori polític, impulsat per l’Ibex 35 i la participació de les elits espanyoles i les elits catalanes de l’anomenat “pont aeri”. Think Tanks de referència com l’Instituto Elcano ja veien venir el creixement de l’independentisme des de l’inici del segle, en certa mesura com a dany col·lateral de l’aznarisme reaccionari dels 90, fonamentat a trencar els consensos progressistes de la Transició i practicant la involució social i política. L’objecte de Ciutadans, un embrió exitós d’altres productes que no van superar algunes fases de laboratori, apadrinat per la ultradretana Societat Civil Catalana (el llibre que en va fer el periodista Jordi Borràs hauria de ser de lectura obligatòria), buscava en la provocació constant, els atacs a la immersió lingüística i la presència pública de català, allò que feia un segle buscava el lerrouxisme: la desnacionalització de Catalunya i la seva dissolució per evitar esdevenir un contrapoder a l’aposta de Madrid com a forat negre destinat a absorbir totes les energies i recursos de l’Estat. Tanmateix, com succeeix a les coses que poden passar al laboratori, sovint els experiments poden descontrolar-se. Perquè, en el fons, Ciutadans/anos i altres organismes, mitjans, espais, es van dedicar a practicar un anticatalanisme visceral i agressiu, tot ressuscitant l’essència del franquisme i l’agressivitat verbal (i en les seves manifestacions, també física), del falangisme.
Efectivament, Ciutadans buscava vots entre la immigració espanyola i els seus descendents. Caldria recordar que a finals de la dècada de 1970 la majoria de residents catalans havien nascut a fora de Catalunya, i que entre 1936 i 1986 la població del país s’havia multiplicat per dos, cosa que afegida a cert classisme i segregació residencial, així com grans dificultats de promoció social, han fet del nostre un país fràgil. A mesura que l’independentisme surt de l’armari i té un creixement exponencial, especialment entre 2003 i 2017, en què la discussió de l’Estatut genera una hostilitat orquestrada contra Catalunya, i es passa d’un 15 a un 50% d’independentistes, bona part d’aquells antics immigrants d’Andalusia, de Galícia, d’Extremadura, se n’adonen que això de la independència va de debò i pot acabar fent-se efectiva una república catalana. Certament, això genera preocupació pel trencament de llaços emocionals amb Espanya i la por a esdevenir una minoria al nou país. I és aquesta la por que és explotada per tractar de girar en contra un segment important de la població. El “os vamos a montar un Ulster que te cagas”, pronunciat per Jordi Cañas, era un veritable projecte polític. I és per això que el creixement dels taronges va venir impulsat per aquest partit monotemàtic.
Passa, tanmateix, que l’espanyolisme és tan complex i contradictori com l’independentisme. I que davant d’una finalitat raonable (evitar la independència) es poden fer servir mitjans tan espectaculars com contraproduents. Fer servir brigades d’arrenca-llaços nocturns, deixar-se acomboiar per grups de cap rapats –que, indefectiblement, en les seves manifestacions, anaven a la caça de l’immigrant–, passejar-se pel poble de president Puigdemont a provocar els seus convilatans, conduir temeràriament per places per esclafar creus grogues (i posant en perill els vianants) insultar, cridar, amenaçar i recórrer a la manipulació mediàtica, sens dubte, ha acabat horroritzant bona part dels antics immigrants de Jaén, de Badajoz, de Lugo o de Cadis. Cert és que Ciudadanos, que també era una operació d’estat dissenyada com a contrapoder neoliberal a Podemos, havia de projectar la falsejada imatge d’una Catalunya on els espanyols eren assetjats a Catalunya i als infants se’ls perseguia pel pati per parlar català, o que les famílies catalanes s’havien trencat. Tanmateix, tot plegat era mentida.
Perquè entenguem què ha passat, explicarem el cas d’en Pepe, un antic jornaler de l’interior de Sevilla, que abans de jubilar-se havia treballat en una fàbrica metal·lúrgica, que viu a l’Hospitalet, que sempre ha tingut un marc mental espanyol, s’alimenta informativament de televisions i ràdios madrilenyes, tot i que també té un gendre independentista i néts que es manifestaven a l’aeroport. Pepe, per tant, sabia que la propaganda de l’odi propiciada des del nacionalisme espanyol era mentida, i acabava tenint una certa visió pràctica de politòleg que aprèn a relativitzar les informacions partidistes dels mitjans. Pepe, sens dubte, no vol la independència, tanmateix, després d’haver votat taronja, s’indigna quan Arrimadas parla amb aquell odi i tracta de victimitzar una comunitat que no coneix ni comprèn, i que no suporta aquella mirada i discursos d’odi contra els seus veïns, amics, antics companys de feina, que no pensen com ell, malgrat que hi manté vincles personals i afectius.
Potser per això, en Pepe ha tornat a votar al PSC. Certament, no és el seu PSC de tota la vida, perquè avui és un partit descapitalitzat on bona part del talent se’n va anar a ERC i, en menor mesura, a Junts, sinó una veritable sucursal del PSOE que, si bé ha assumit un discurs de “155” -Illa n’és un clar exponent- defuig la retòrica incendiària. És un PSC, com Pepe, envellit i sense propostes, resistencialista, que no té cap mena d’autonomia per buscar una solució raonable, perquè el forat negre de la política madrilenya ho impediria. Tanmateix és una mena de recer provisional a l’espera de com evolucionen els esdeveniments. És un PSC amb bons politòlegs que han optat per una moderació dialèctica -compatible amb l’immobilisme estratègic-, que tracta de seguir l’obediència cega a Ferraz, i que ha descafeïnat el seu ambigu catalanisme. Com passa en altres àmbits, com el sindical, on continua portant el comandament a distància de la UGT, passen de demanar referèndums acordats a un fals i cara a la galeria “resoldre el problema entre catalans”, i de l’amnistia a “la possibilitat d’indults”. Passa exactament el mateix amb l’espai Podem (enèsima mutació d’un PSUC sempre obedient als referents espanyols) que ha ordenat a CCOO el mateix gir reaccionari en la qüestió nacional, malgrat que l’independentisme entre la seva militància s’acosta a la meitat. L’univers socialista busca evitar caure en una crispació desfermada per la dreta. Aquesta és la causa de l’èxit parcial del PSC: propicia un camp de joc més asserenat en un moment convuls a tots els nivells. Així, l’espanyolisme tranquil (PSC + Comuns) aplega una quarantena d’escons. No és per llançar coets, tanmateix, corregeix el parany de Ciutadans.
Una altra cosa és Vox. També, com assenyalen els politòlegs, tenen una composició complexa. Com s’ha comprovat en l’anàlisi de meses electorals, és un vot hegemònic entre el perfil de militars, policies i treballadors de coll blanc desplaçats a Catalunya. En altres termes, espanyols que resideixen a Catalunya, com podrien residir a Brussel·les, Berlín o Buenos Aires, o com britànics jubilats que poden viure a la costa del Sol o a Mallorca, i que tenen una mínima relació amb la població local. Encara pitjor, perquè si bé poden reconèixer la condició nacional a alemanys, belgues o argentins, es neguen a donar-la als seus veïns catalans, de qui pensen que parlen català “para joder”. En altres termes, exerceixen de colons en terra estrangera. Aquest terme de “colons” ha estat molt polèmic durant la campanya perquè sovint s’ha fet servir entre l’independentisme per definir aquells residents que no han fet el mínim esforç per integrar-se en la vida política, social i cultural del país, i que sovint menyspreen els seus elements simbòlics. La professora Paola LoCascio, per posar un exemple, ha fet servir aquestes opinions per demostrar el “caràcter xenòfob” i ultradretà del nacionalisme català, tot i que a la pràctica, l’única força política que assumeix aquest llenguatge i conceptes, el Front Nacional de Catalunya, ha obtingut escassament 4.976 vots enfront dels 217.883 de Vox, una formació inequívocament xenòfoba i ultradretana. En altres paraules, per cada xenòfob independentista, n’hi ha 44 espanyolistes. Hi ha, també, un vot a Vox molt important provinent del que serien classes populars, concentrades en barris i ciutats amb baix poder adquisitiu i nivell cultural, sovint de les darreres onades migratòries -les espanyoles i les procedents d’altres països del tercer món-, que en el fons respon a aquest desig d’aquesta historiadora romana que va fer una magnífica tesi doctoral sobre el pujolisme (dirigida precisament per l’independentista Agustí Colomines) que sonés la veu dels polígons. Certament, la major part de vots nous de Vox provenen de l’ensulsiada de Ciudadanos, i responen a aquelles persones que sí estaven d’acord amb arrencar llaços grocs, treure el català de les institucions, agredir independentistes i amb aquella política d’odi atiada des dels mitjans aznaristes.
No és cap secret que Vox podríem considerar-la com a una mena d’start-up que sorgeix de la matriu del PP, com a mena de nou producte per atreure el vot jove i ressentit a Catalunya. Vidal-Quadras o Abascal provenen directament de l’aparell del partit del carrer Gènova. I tanmateix, si sumem escons d’aquest anticatalanisme ressentit de C’s i PP, i els ajuntem amb Vox, veurem que han passat de 40 a 20 escons. D’això, tècnicament, se’n diu fracàs.
La realitat és que l’independentisme ha passat de majoritari a hegemònic. Si a les eleccions del 14 de febrer s’hagués fet d’acord amb els paràmetres de les eleccions espanyoles, amb un cens on votessin els nascuts al país o aquells residents que haguessin passat per un procés de naturalització (a les espanyoles no voten els jubilats anglesos de la Costa del Sol o els empleats britànics de les multinacionals de Madrid), l’independentisme estaria oscil·lant entre el 60-65%, i no pas el 51.3% dels comicis d’aquest mes. Això, es miri com es miri, representa una catàstrofe per a Espanya, un procés que estan intentant aturar mitjançant la repressió, l’amenaça i la intoxicació propagandística. I Vox sembla el santcristo gros, l’enèsim producte de laboratori, radicalitzat alhora que empetitit, per defensar una Espanya que s’ha ficat voluntàriament en el túnel del descrèdit i les clavegueres morals. Més o menys com està passant a Turquia, Hongria o Polònia, estats de present negre, incapaços d’assumir el seu passat perquè han deixat de confiar en el seu futur.
429 
1434 
