Celebro la nit d’any nou a casa d’uns amics. Tots hi hem invertit una bona morterada perquè no hi falti de res fins l’alba. Passades un parell d’hores de la mitjanit, però, comença a escassejar el gel, allò que fa que la beguda aguanti i ens resulti més agradable a tots. Unes dues hores més tard, hi escassegen també les begudes, i cada cop queden menys ampolles. Aleshores penso, caram, quina analogia tant concordant amb el que ha passat a Catalunya.
M’aixeco amb una bona notícia: les paraules de Vila d’Abadal. L’alcalde de Vic, sempre encertat, profetitza la independència en uns “dos o tres anys”. Quelcom discutible, però encoratjador. Si alguna cosa ensenya l’estudi de la Història, és que res és estable. En deu anys, l’euro ha passat de ser l’arma contra el dòlar a un niu de maldecaps; i en menys d’un, dictadors d’arreu del món han estat escombrats del mapa. La Història és viva i canvia d’un dia per l’altre. Jo crec en les paraules d’Abadal, i en aquest sentit hauríem de treballar tots els que anhelem una Catalunya lliure.
És per això que entre els nous propòsits del segon any del Govern de Mas, expressats en el seu discurs d’any nou, hi trobo a faltar alguna referència explícita a les relacions Catalunya – Espanya, més enllà del simulacre de construir o trencar ponts. Aquest pont, que trontolla des de 1714, ja va quedar ferit de mort després de la retallada de l’Estatut. La proposta estrella d’aquesta legislatura, un suposat pacte fiscal, només retardaria allò inevitable. Com també ha apuntat diversos cops el periodista Miquel Calçada, la independència arribarà; cal tenir-ho ben clar i que estiguem preparats.
No n’hi ha prou, doncs, amb lamentar-se i carregar les culpes a d’altres agents polítics. Cal treballar amb un horitzó clar i concret: la independència. Ja no per història, sinó per necessitat. Bon any nou a tots els singulars!
