El nou parany saduceu de ‘l’esquerra’

"Espanya és un estat fallit, governat per una oligarquia de lladres, on ningú no respecta cap virtut cívica"

El leitmotiv del discurs de l’esquerra espanyola, PSOE i Unidas Podemos (UP), és el que aquests darrers anomenen “l’horitzó republicà”. Per assolir-ho, com si l’horitzó es pogués assolir, els podemites republicans de tertúlia preparen una proposició de “llei de la corona”. Es tracta de reformar la posició legal d’aquest estri de l’oligarquia per adaptar-lo a un estat de dret del segle XXI i, de pas, enfortir-lo. Pel que fa a l’altra esquerra, el PSOE, més acomodatícia i aburgesada, més senyoreta, ja li va bé la corona i la monarquia que gaudim. No li calen més reformes. Va sorgir tota neta de la Constitució, com Venus de l’escuma de les ones. Totes dues prediquen la doctrina d’una “monarquia republicana”, una innovació de l’anquilosada teoria tradicional de les formes de govern.

És a dir, cap de les dues és republicana si per república hom entén un règim amb cap d’Estat electiu, però confien que el parany de perpetuar la “monarquia republicana” els reeixirà. L’esquerra extraparlamentària, al carrer, a les xarxes, que no es refia de la casta governant, els etziba una crítica: la “monarquia republicana” és un oxímoron per amagar que us heu venut a les dretes. És una proposició ridícula. La república es basa en la igualtat davant la llei, cosa que nega la idea mateixa de monarquia. La república i la monarquia són incompatibles i no pot haver-hi una “monarquia republicana”, encara que, de vegades es digui, metafòricament, que sí que hi ha repúbliques monàrquiques, i es posin sovint d’exemples dels Estats Units i la Va. República francesa.

La teoria i la pràctica polítiques dels segles XIX i XX coneixen dues vies d’entendre la relació monarquia/república. Una de formal i una altra d’espiritual. Des del punt de vista de les formes, els procediments i les institucions, la monarquia no té res a veure amb la república. Des del punt de vista dels continguts, de l’esperit de les formes, aquesta relació té un altre caire. Si, a banda de les formes, cerquem l’esperit que anima totes dues institucions, les seves virtuts, es fa palès que, en alguns casos, presenten les mateixes virtuts cíviques: govern per lliure consentiment dels governats, igualtat davant la llei, drets de ciutadania i llibertat d’expressió. Aleshores es pot dir que la diferència formal és irrellevant, merament simbòlica.

Això ens permet entendre la doctrina dels constitucionalistes britànics que el seu país és una república coronada o una monarquia republicana. I, darrere del seu país, la resta de monarquies parlamentàries europees, els països nòrdics, els Països Baixos i alguns altres petits estats esquitxats per Europa. Estats de dret i monarquies parlamentàries, monarquies republicanes en aquest sentit d’estar basades en virtuts cíviques republicanes. I això no és un acudit, sinó alguna cosa molt racional i tangible present a la vida quotidiana d’aquests estats.

El que és un acudit és pretendre que la ridícula Espanya, la farsa i llicència d’un general genocida i un rei lladre, sorgida de la Constitució del 1978, pugui accedir a aquest club de monarquies republicanes només perquè la constitució parla de “monarquia parlamentària”, com podria parlar de la quadratura del cercle. Parlamentària, pot ser; republicana, mai, ni en els més canovistes somnis de l’esquerra espanyola, digna hereva de la visió d’Espanya de Fraga Iribarne, ministre de Franco, que es va inventar la doctrina de la “modernització d’Espanya”.

Ni Cánovas va poder transvasar la “constitució interna britànica” a Espanya, ni Zapatero ho va aconseguir amb la teoria del civisme republicà de Petit, ni tampoc aquesta esquerra desnerida amb la seva sonsònia de l’horitzó republicà o l’esperit republicà. El que l’esquerra espanyola intenta colar amb el suport d’una esquerra catalana adobada al sucursalisme més mesell, és el vell parany de la “reforma d’Espanya”, amb les campanetes dels bufons de l’iberisme.

La virtut cívica, l’esperit republicà no s’improvisen. En un país que no ha conegut mai l’estat de dret, tret dels dos breus episodis republicans, no s’esdevé de sobte. Un país amb una tradició de dictadures militars, que acaba de passar per quaranta anys de tirania delictiva i quaranta més de pseudodemocràcia hereva del feixisme, no pot inventar-se una cultura política de virtut cívica, encara que volgués.

Que no vol. Del rei, cap avall, amb el rei el primer, Espanya és un estat fallit, governat per una oligarquia de lladres, on ningú no respecta cap virtut cívica. Una realitat que no es pot canviar per un acte de trilerisme polític d’un grapat d’oportunistes que es diuen d’esquerres, consistent a deixar incòlume tot l’aparell ideològic i repressiu franquista a tot arreu i batejar-lo com a estat de dret. Això ja no cola, ni amb l’interessat suport de l’esquerra catalana de les campanetes republicanes.

Nou comentari