“Amb amics així no ens calen enemics! Sou els liquidadors del teatre musical català”. Aquestes dues frases són de Joan Lluís Bozzo i van adreçades a Àngel Llàcer arran de les seves declaracions en el programa “Cafè d’idees”, de Gemma Nierga, que s’emet per Ràdio 4 i La 2. Llàcer va afirmar que és “impossible” fer teatre musical de gran format en català i es va justificar dient que “ve més gent si l’espectacle és en castellà” perquè “a les escoles es parla castellà”. Aquestes declaracions són perfectament lògiques venint d’un personatge absolutament hispanocèntric com Àngel Llàcer. Pertany a l’espanyolisme de “izquierdas” català, un sector que considera que la llengua catalana és apta per fer coses casolanes, de vol gallinaci, però provinciana, ridícula, absurda, a l’hora de fer coses d’alta volada, coses “universals”, per entendre’ns. I ells, com que són universalistes –hispanouniversalistes, en realitat–, entenen el català com aquelles sabatilles que hom es posa per estar per casa i l’espanyol com les sabates per anar a treballar. Són aquells que diuen: “A casa, si no hi ha visites, parlem sempre en català”.
Però retrocedim a l’any 2007 i veurem com encaixen les peces. Ara fa setze anys, l’actor Àngel Llàcer feia de crític teatral del programa “El món a RAC1”, cosa inadmissible, perquè no és ètic que un actor en actiu exerceixi alhora de crític. Per tenir legitimitat, el crític ha d’estar desvinculat de la professió. Altrament, el seu espai esdevé una plataforma per lloar els seus amiguets i blasmar els que no ho són. Però aquell dia de 2007 tocava blasmar la meva obra “Èric i l’Exèrcit el Fènix”, dirigida per Pere Planella (professor que l’havia suspès a l’Institut del Teatre), sobre Èric Bertran, el nen de catorze anys de Lloret de Mar, que va demanar a Supermercats DIA que etiquetessin en català. Això va comportar que una unitat de vint guàrdies civils armats –vint!–, vinguda expressament de Madrid, entrés de nit a casa seva, l’acusés de terrorisme i l’obligués a viure el calvari que va patir després. Era grotesc, certament, però Espanya és així. Tenint en compte que a l’Audiència Nacional consideraven una prova de la ideologia terrorista de l’Èric el fet que es negués a declarar en espanyol i que a casa seva no miressin mai televisions espanyoles, jo vaig decidir fer-ne una tragicomèdia que en determinats moments, en forma de sàtira, ridiculitzava l’Audiència Nacional i la Guàrdia Civil. I això –ens hem de situar a la Catalunya del 2007, encara faltaven deu anys per a l’U d’Octubre–, va escandalitzar als catalans hispanocèntrics fins al punt que van atacar l’obra dient les mateixes coses, exactament les mateixes, que les veus del Partit Popular. En la seva casposa “crítica”, Àngel Llàcer va dir aquestes paraules tan habituals avui en boca d’Inés Arrimadas i Isabel Díaz Ayuso: “Aquesta obra fomenta l’odi cap als espanyols”. I és que tota la “critica” va ser un atac ideològic ferotge a l’obra, arribant a l’extrem de demanar literalment als oients que no l’anessin a veure!
Un crític no ha de demanar mai que la gent no vagi a veure una obra. Pot no agradar-li, però no està legitimat per demanar a l’espectador que no la vegi. L’espectador té dret a jutjar per si mateix independentment de les fòbies del crític. Però ja he dit que hi ha un fort vincle ideològic entre un espanyolista de “izquierdas”, com Àngel Llàcer, i un espanyolista de “derechas”, com el regidor del PP Alfredo Bergua, que va arribar a dir això sobre “Èric i l’Exèrcit del Fènix”: “No s’hauria d’haver permès l’estrena d’aquesta obra i tampoc no s’hauria de permetre que l’autor faci exaltació pública de les seves idees a través del teatre” (!).
Tot això ja ens dona la mesura de qui és realment Àngel Llàcer, un histrió que, com vam veure en l’edició dels Premis Gaudí del 2014, reprodueix en si mateix el tòpic d’aquelles pel·lícules del franquisme que caricaturitzaven l’homosexualitat per mitjà de personatges que eren “tota una doneta”. Eren uns anys, aquells, en què els homosexuals només podien aparèixer en films comercials com a figures esperpèntiques o anòmales a fi de provocar la hilaritat del públic i alimentar el prejudici sobre la seva condició.
Joan Lluís Bozzo, amb tota la seva meravellosa trajectòria a Dagoll Dagom, al llarg de quaranta anys, demostra fins a quin punt el tema econòmic és l’excusa permanent dels hispanocèntrics per continuar emmudint la llengua catalana. És l’excusa també dels qui estan en contra del català al Congrés espanyol: “No es por razones ideológicas, no. Es por razones económicas. La traducción cuesta dinero y todo es más sencillo si los catalanes, en lugar de hablar catalán, hablan la lengua que, como dice Joan Manuel Serrat, entiende todo el mundo”.
Si Joan Lluís Bozzo i Dagoll Dagom tinguessin un marc mental espanyol com el d’Àngel Llàcer, no només no hauríem vist mai “Antaviana”, tampoc no hauríem vist mai “Mar i Cel” i “Flor de nit”. Ara, en tot cas, estaríem parlant de “Mar y Cielo” i “Flor de noche”.
