Siguem honestos; als catalans, el món sempre ens ha mirat més aviat poc. Potser l’excepció han estat algunes gestes esportives, que han despertat alguna moda a l’entorn de la marca Barcelona, i encara així no hem estat vistos com a membres d’una nació admirable, sinó com a residents d’un indret pintoresc, de bon clima, de bona cuina i molt visitable. Els darrers deu anys, també ens havíem fet la il·lusió que el nostre procés d’independència atreia les mirades de la premsa internacional i que finalment existíem, quan no com a estat reconegut, potser com a país amb ànsies de ser-ho.
Els articles dels darrers dies són una galleda d’aigua freda definitiva a totes aquestes esperances. L’anomenada taula de diàleg, la versió moderna i pacífica de la guerra dels dos Peres, no ha despertat gaire interès en les grans capçaleres o televisions internacionals; si bé és cert que el govern català apareix arreu com a contrapart de l’espanyol, també cal dir que els escassos titulars tendeixen a afavorir la jugada de Pedro Sánchez, l’home que ha corregit els disbarats de Mariano Rajoy tot portant el conflicte dels cops de porra taquicàrdics a les paraules ensopides en unes converses més aviat tranquil·les i dilatades. Entremig, segons els mitjans de fora, el més gran encert del govern espanyol; els indults dels presos polítics.
Des del primer d’octubre del 2017, el que mantenia la flama del cas català era l’empresonament del líders independentistes, que despertava debats a Nacions Unides, a les institucions europees i a la premsa més atenta. L’existència d’exiliats anava aparellada a aquest fet, atès que el drama dels que havien marxat s’entenia molt millor quan ho ajuntaves a la tragèdia dels que s’havien quedat. Ara tot plegat, degut als moviments del govern espanyol, s’ha anat dissolent com un terròs i, de cara enfora, Pedro Sánchez s’ha erigit com un soci fiable, audaç, que ha plantat cara a l’extrema dreta i ha fet una passa valenta per resoldre la qüestió catalana.
Segurament, l’opinió internacional no entén el mateix que el món independentista català quan parla de solucions. Fins fa poc, podia semblar que sí; coincidíem en denunciar els presos polítics, la repressió contra votants indefensos, la brutalitat de l’article 155, la necessitat de seure i parlar… Però tot això, a ulls del món, ja està en marxa per obra i gràcia de Sánchez, que si bé ha necessitat la pedagogia de l’aritmètica parlamentària a Madrid, ho ha acabat abanderant. Ben pocs recorden ara qui va votar el 155 al Senat, o en quin mandat es van dictar les sentències del suprem, amb quins fiscals i advocats de l’estat.
La diplomàcia no té per missió col·leccionar crisis, sinó descartar-les. I Pedro Sánchez és aplaudit perquè ha permès descartar dels conflictes internacionals el cacau català. O aparcar-lo durant uns anys, la qual cosa en política s’hi assembla molt. I és ara quan veiem clar que l’enuig monumental d’europeus i altres conra Rajoy no era perquè fos injust amb els catalans, sinó perquè era incapaç de resoldre res, i es dedicava a afegir conflictes a la llista per pura inoperància.
Si creiem que la projecció internacional és rellevant per a Catalunya, en aquesta cruïlla d’ara tenim dos camins; l’un, acollir-nos a un pujolisme tunejat, de segle XXI, que permeti ser cap de regions en lloc de cua de nacions. I buscar oportunitats en el món de la tecnologia, el turisme, els esports i la creativitat catalana. No ens mancarà talent i ja sabem quina és la fórmula; usar Barcelona de motor, fabricar projectes de futur i amunt. És a dir, un post-maragallisme que, ara ho sabem, no era tant un combat contra el pujolisme sinó el seu alter ego necessari. És una via plausible i experimentada amb èxit… l’únic detall és que aquesta aposta no quadra gaire amb el govern actual de Barcelona, i amb certes posicions sobre l’aeroport, els Jocs d’Hivern, el museu de l’Hermitage…
L’altra sortida és insistir en allò que hem assajat els darrers deu anys, que consisteix en aspirar a una República Catalana per la via democràtica. Això només pot passar tot obligant el Regne d’Espanya a ser democràtic, fins assolir un acord per votar com si fóssim Escòcia i com si Espanya fos el Regne Unit. Com que l’opció de la confrontació salvatge ningú no la vol, aquesta via ha de ser pacífica, tot combinant tensió i el diàleg. Però això costa d’entendre fronteres enllà. La comunitat internacional hi entén d’intervenció en conflictes que els actors no són capaços de resoldre, i també hi entén de conflictes on no cal intervenir perquè els actors ja s’ho pelen entre ells. O blanc o negre. Però els grisos catalans són més difícils de comprendre.
Aspirar a la independència requereix atenció internacional, però aquesta no arribarà si no hi ha sarau. Com vencem aquesta dinàmica? Fins ara la resposta ha estat intel·ligent i ha funcionat; deixem que el govern espanyol s’equivoqui, que faci un dels seus disbarats, i llavors el món ens mirarà i s’exclamarà indignat. Però què passa quan això no és així, com estem veient ara amb Pedro Sánchez? Quan el poder espanyol no es comporta com un club de neandertals? O bé hi posem molta paciència i esperem a la pròxima ximpleria de Madrid, que la història ens fa pensar que arribarà, o ho activem. Si més no, anticipant-nos i pensant ja des d’ara quina és la pitjor equivocació que podria fer el Regne d’Espanya respecte als catalans.
Fins ara, els errors principals han vingut del nacionalisme espanyol, que posa la pàtria per davant de la democràcia. Ho hem vist des de les consultes populars del 2009-2011, passant per les cites històriques de 2014 i el 2017. Aquesta és la via. La democràcia no ha passat de moda, i ara mateix Sánchez, per molt hàbil i progressista que sigui vist al món, no l’accepta més que els diputats de Vox. Posem-lo contra les cordes. Pensem-hi.
