Un dels jocs infantils que més recordo era el del mocador. Una mecànica de joc ben senzilla i una combinació d’intel·ligència i rapidesa física garantien tardes de diversió que es volien infinites. Les normes són molt fàcil d’entendre. S’hi enfronten dos grups de jugadors col·locats a banda i banda d’un camp. Al mig, l’àrbitre, que és qui sosté el mocador. Davant d’aquest àrbitre, una línia divisòria que separa la meitat de cada equip. Cada equip ha d’enumerar els seus jugadors. L’àrbitre crida un número i el membre enumerat amb ell ha de sortir corrent a buscar el mocador. Guanya un punt l’equip que aconsegueix que el seu jugador torni amb el mocador fins l’extrem on se situa la resta del grup.
El joc, però, té un parell de normes més que són les que el fan apassionant. Si el jugador que no ha agafat el mocador aconsegueix atrapar el que sí que ho ha fet abans que arribi a bon port, el punt és pel perseguidor. És, en la persecució, l’únic moment en què el membre d’un equip està autoritzat a trepitjar el camp contrari. Perquè – ara ve la norma en què intervé la intel·ligència- si un jugador traspassa la línia divisòria sense que el contrari porti el mocador, llavors queda eliminat i el punt és per l’altre. És a dir, si un jugador simula que agafa el mocador i se’n va al seu cau però realment no el porta; i amb aquest engany aconsegueix que el contrari traspassi la línia, el punt és per qui ha aconseguit la precipitació.
Fa molts dies que la situació política m’evoca aquest joc. En aquesta metàfora, el mocador és un grapat de vots que es disputen diferents formacions. El que aconsegueix emportar-se-la al seu camp, guanya. Però també surt guanyant el que provoca un pas en fals del seu contrincant. Amb un simple repàs dels diferents posicionaments de Ciutadans, PP i PSOE aquesta setmana, la comparació es fa més evident. En aquest cas el mocador, el botí, són les pròximes eleccions espanyoles i municipals. Albert Rivera és el jugador ràpid, el que va desbocat. Surt abans que ningú, agafa el mocador i torna. És el primer de la classe amb el 155, el que el vol aplicar més temps i en més àmbits. Més que proposar, exigeix intervenir Mossos, TV3 i gestionar directament les finances perquè no es conforma amb un simple control de les factures.
El PP i el PSOE són els que estan a l’espera de veure si agafen o no agafen el mocador. El PP planteja tenir ell la gestió i els tempos del 155. Ara l’aixequen i, si s’escau, quan ho considerin necessari, el tornaran a aplicar amb una intensitat que també decidirà en funció del que trobi adient. El PP té alguns jugadors, com Andrea Levy, que a vegades trepitja el camp de Ciutadans i també vol, com ha dit a TVE, una TV3 dirigida des de la Moncloa.
Ho completa el PSOE, que també segueix la tècnica del PP –wait and see- però les seves urgències electorals el fan perdre el presumpte atemperament estètic que simula tenir el govern espanyol, especialment Mariano Rajoy. Pedro Sánchez ha passat de proposar una reforma de la Constitució a plantejar una modificació del codi penal per tipificar com a rebel·lió una DUI simbòlica i pacífica (com la del 27 d’octubre). I com a cirereta del pastís, el líder socialista plantejava l’endemà una altra reforma legal per satisfer un d’aquells problemes reals de la gent: que un president hagi de dir explícitament que acata la Constitució per prendre possessió del càrrec.
Va ser el mateix Pedro Sánchez qui va proposar, com a mesura estrella, que el Senat es traslladés a Barcelona. Anys enrere, els governs González i Aznar jugaven amb el mocador català a base de propostes de finançament, traspassos de competències i influència en la política estatal. En el cas de Zapatero, el mocador es va dir Estatut però després aquesta peça de roba es va fer servir per eixugar l’entrecuix d’Alfonso Guerra i la sang que brollava de l’amputació del Tribunal Constitucional.
Ara el joc del mocador ha canviat. Abans, el mocador, l’ham, l’esquer, era en positiu, com a Escòcia, on laboristes i conservadors britànics corrien per veure qui oferia un model d’encaix més atractiu pels escocesos dins del Regne Unit. En aquest cas i en aquests temps, PP, PSOE i Ciutadans pugnen pel contrari, per veure qui aplica més i millor el 155, la política repressiva i el control sobre un territori a l’espera que la seva rebel ciutadania faci servir el mocador per eixugar-se les llàgrimes o per brandar-lo com a signe de rendició.
