L’Espanya plurinacional que diu defensar el que queda del “govern més progressista de la història” –capaç de signar un pacte d’investidura en què fins i tot es reconeix un conflicte amb Catalunya “des dels Decrets de Nova Planta”– desapareix cada vegada que emergeix alguna de les pulsions de l’Espanya uninacional, entre les quals brilla especialment la de la lengua común. És una obsessió recurrent que no varia per molt que canviï l’inquilí de la Moncloa. De fet, no serveix de res que al Ministeri de Sanitat hi hagi com a titular una progressista de progressistes si es demana que els estudiants de Medicina catalans puguin fer el temut examen del MIR en la seva llengua. La resposta de Mónica García (Más Madrid/Sumar) és que la prova s’ha de fer en castellà, “llengua oficial de l’Estat”, com si fos l’única i no n’hi hagués tres més. L’esperit plurinacional que hauria de portar tractar de la mateixa manera les quatre llengües oficials simplement no existeix. I si al Congrés ara es pot parlar català, basc i gallec és només perquè aquest punt va ser objecte d’un altre pacte específic, el que va permetre constituir la Mesa de la cambra baixa espanyola amb Francina Armengol com a presidenta.
La supremacia que s’atorga al castellà té l’altre gran pilar en l’orgull de veure com la lengua común no només es manté imposada a Catalunya, el País Basc i Galícia, sinó que ha quedat consolidada en tots els països del que ara s’anomena Amèrica Llatina. Arribats al segle XXI, però, el que resulta especialment cancel·lable és l’obsessió per revestir segles de dominació militar, política i econòmica d’una capa de germanor i exquisidesa cultural. I no és només cosa d’Ayuso. Aquesta setmana, la tesi que el castellà no es va imposar als indígenes ha estat defensada en un documental a La 2, l’orgullós canal de RTVE per a una “immensa minoria”. I, al capdavant, com a presentador i avalador de la sèrie La gran aventura de la lengua española, hi ha Iñaki Gabilondo, amb tot el prestigi de la seva llarga i lloada trajectòria periodística.
En la introducció del capítol La expansión del español en América, Gabilondo anuncia que el reportatge demostrarà que el castellà, com va dir el 2001 el Borbó ara emèrit, “nunca fue lengua de imposición“. Espòiler: les suposades proves no apareixen en els 50 minuts que dura l’emissió i més aviat s’hi escolen indicis de tot el contrari. El joc de mans final és fer valdre la idea que el castellà no es va consolidar com a idioma dominant a la terra dels asteques, els inques i molts altres pobles amb llengua pròpia durant la colonització, sinó en els processos d’independència. Sense esmentar que els processos d’independència els van fer els descendents dels colonitzadors. Així és com Gabilondo i Ayuso acaben units pel gran engany de la llengua espanyola i els parlants d’altres llengües paguen amb els seus impostos un falsejament groller impossible d’empassar-se.
