La primera part del congrés de JxC va acabar amb un empat formal que amaga una simbòlica desfeta de la facció unilateralista de la presidenta Borràs. Tot amb la versallesca elegància d’un terratrèmol controlat. Per una porta surten un president i un secretari general i, per l’altra, entren en escena els respectius relleus. Un terrabastall netament gestionat, sense soroll, sense enrenou, sense qualsevol debat que expliqui la raó de la renovació. Tot flueix com la seda al millor dels mons. Quasi un canvi de guàrdia al palau de Buckingham. Unanimitat i discursos triomfalistes sobre la necessitat de perseverar en la línia de lleial col·laboració amb els socis republicans.
La unitat per sobre de tot, fins al preu de la renúncia més o menys explícita a l’objectiu final. I això que els de JxC encara coregin el grit d'”independència” al final de la cerimònia; els seus aliats l’hi han substituït per l’expressió “la Catalunya que tots volem”, un prodigi d’ambigüitat. Aquesta unitat impostada és una fórmula de perpetuació en la inoperància. Fa anys i panys que l’independentisme es troba en un desori paralitzant. En expressió de l’exquisit Matthew Arnold: “oscil·lem entre dos mons; l’u està mort; l’altre, és incapaç de néixer.”
No hi ha hagut cap debat sobre propostes estratègiques ni tan sols tàctiques. El fetitxisme de la unitat afecta també a les qüestions pràctiques. En nom de la unitat es torna al pacte sobre el 25%, malgrat que no s’ha complert cap de les condicions que JxC posava per donar-li el vistiplau. En nom de la unitat es tolera que TV3 sigui un monopoli d’ERC que la fa valer com una eina de propaganda. Al capdavall, la unitat justifica la total anuència de JxC davant la política de claudicació d’ERC. El triomfalisme buit arrossega als dirigents a l’extrem de reivindicar com guia de la seva acció l’esperit del president que ve d’acomiadar-se. Es tracta, per tant, d’una renovació de la continuïtat, quelcom perillosament a prop d’un oxímoron.
Els partits polítics són consubstancials a la democràcia. La paradoxa, però, és que ells mateixos no són democràtics. Les renovacions a llur interior és fan mitjançant tots tipus de pactes i amb majories aclaparadores, frisant la unanimitat, encara que sigui amb participacions ridículament minses. Els partits, concebuts com a maquinàries electorals, odien les eleccions lliures al seu si. Prefereixen els consensos, els acords de despatxos, on s’entenen els que saben; els especialistes en convertir un si en un no.
Així, la solució trobada al primer round del congrés ha estat oferir una candidatura única, al temps que dual, bicèfala, en comptes de promoure una elecció entre dos projectes, suposat que n’hi hagi. S‘ha evitat una elecció entre candidatures, però no entre candidats. Aleshores, el resultat de les votacions és una mena d’advertència a la facció teòricament més innovadora i dinàmica. Sembla que el gruix del partit pensa en termes més conservadors en sentit estricte de conservar el que hom té i rebutjar les aventures que duen a la incertesa.
Formalment s’ha configurat un poder dual que té les més remotes arrels als dos reis de l’antiga Esparta i els dos cònsols de la república romana. Encara que es diguin “president” i “secretari general”, la idea és que actuen en igualtat de poders, com un aeque principaliter.
Potser és un plantejament real o un acord provisional mentre es ventila la qüestió definitiva de qui mana al si del partit al segon round del congrés al mes de juliol. I què pensa i proposa fer el partit al qual vol manar; és a dir, quin serà el seu programa, quin el contingut de la declaració política. Aquesta revelarà o desvelarà, com diuen els filòsofs, l’abast de la refundació del partit. Sembla que es proposarà assolir la DUI amb una feina en tres temps, a l’estil taurí: aturar (referèndum escocès), temperar (sentències de la justícia europea) i manar (enfonsament econòmic de l’Estat espanyol). És a dir, res; una quimera.
Mentrestant s’hi haurà de donar resposta a dues qüestions concretes i urgents: la continuïtat del pacte de la DIBA i el replantejament de l’aliança de govern amb ERC. Són propostes que trenquen la idíl·lica pau de la suposada unitat d’acció que ni duu a l’acció ni és cap unitat. La unitat de paraula és una altra forma de dir que cal eixamplar la base en virtut de la propietat transitiva de l’addició, car, si vas de bracet dels que volen eixamplar la base és perquè també vols eixamplar la base.
Res més senzill que fer la unitat de debò: fusionar-se en una única organització independentista, com el Partit Nacional Escocès. Però, per aconseguir-ho, caldria que ambdós partits tinguessin la independència al primer ordre de prioritats. I no sembla ser el cas. Raó per la qual és obvi que la crida a la unitat és un fetitxisme que amaga el desig que res no canviï.
27 
5 
