Cadascú és el millor jutge dels seus propis interessos. Aquesta és una noció bàsica, formulada per John Stuart Mill, sobre la qual es fonamenta el nostre sistema polític. La llibertat personal i el sufragi universal no serien valors tan potents ni tendrien la força moral que tenen sense aquesta idea. Negar-li a la gent aquesta capacitat per decidir per ella mateixa allò que li convé és propi de règims no democràtics.
Però que cadascú sigui el millor jutge dels seus propis interessos no equival a dir que totes les idees són igual de vàlides. Tampoc significa que la informació i el coneixement no siguin importants. I molt menys comporta assumir que atorgar a les persones aquesta sobirania sobre les seues vides faci de la democràcia un sistema infal·lible. Simplement vol dir que és millor que les alternatives.
De fet, som en un d’aquells moments en què la democràcia està exhibint les seues febleses. Perquè qualsevol règim polític, per nobles que siguen els ideals sobre els quals es construeix, al final descansa sobre el seu rendiment. Els valors no donen de menjar. Les grans crisis econòmiques o de desenvolupament, així com l’increment de la pobresa i les desigualtats, posen a prova qualsevol sistema polític. També aquells que són moralment superiors.
La llibertat comporta aquesta responsabilitat. La d’informar-se i reflexionar per intentar prendre les millors decisions. Com que no tots podem saber de tot, el debat públic i l’intercanvi d’informació és clau per al funcionament del sistema. I, lògicament, el sistema no pot funcionar bé quan la deliberació política està viciada d’origen, com ara, o és substituïda per la simple repetició de consignes i la competició per veure qui crida més.
Un dels factors que explica la degradació política que es percep a tot arreu és el descrèdit dels experts. Un descrèdit que s’han guanyat a pols molts d’ells, confonent els seus coneixements amb els seus valors, la seua ideologia o els seus interessos. Perquè una persona sense estudis pot tenir un sentit del que està bé o malament tan o més desenvolupat que un expert. I sobretot perquè la gent està legítimament cansada que l’alliçonin i li venguin motos.
Crec que és evident que un acadèmic o científic especialitzat en un tema no és necessàriament la persona ideal per decidir sobre els dilemes morals o els conflictes d’interessos que es plantegen en el seu àmbit d’expertesa. Per això aprofitar-se d’aquesta expertesa per promoure una visió del món subjectiva és una falta d’ètica que desacredita la persona que ho fa. I no només la persona que ho fa, també els mitjans de comunicació que li donen veu.
Segurament una de les coses més tòxiques políticament que hi ha en aquest país és el model de tertúlia d’actualitat que tenen els mitjans de comunicació. En primer lloc, perquè els habituals d’aquests espais parlen de tot com si fossin experts sense ser-ho. I segon, perquè el tertulià professional rarament s’informa objectivament del tema que ha de comentar. El que sol fer és venir de casa amb l’argumentari polític que li ha enviat el partit o el lobby que l’ha col·locat a la tertúlia.
Així doncs, la gent legítimament s’ha cansat de pagar persones (perquè els tertulians dels mitjans públics i concertats estan ben pagats amb els nostres diners) perquè li digui el que ha de pensar sobre cada tema. En especial veient que fer-los cas, seguir les seues consignes i votar els seus partits no ha portat la nostra societat a més altes cotes de progrés, justícia i benestar. Tot el contrari, ens ha conduït a una crisi sistèmica que fins i tot allò que funciona no ho sembla.
Però com que continuam tenint un sistema que es fonamenta en aquesta noció bàsica que hem de decidir per nosaltres mateixos allò que ens convé, no podem resignar-nos a la desinformació, la negació del coneixement i la propaganda. El descrèdit dels experts és en el fons el descrèdit de la veritat. Sense la ciència i l’experiència no sabem per què passen les coses, i sense saber per què passen les coses no podem canviar-les.
El descrèdit de la veritat i de l’experiència, no ens enganyem, tampoc afavoreix la nostra llibertat. La destrucció del debat públic informat i responsable també serveix certs interessos. Que no ens creguem res ni a ningú també forma part d’un programa polític. És el programa polític dels que volen prendre’ns la llibertat i la sobirania sobre les nostres vides. És, paradoxalment, una altra forma de dominar-nos. El coneixement ens fa més lliures.
