En un país més ofegat de merda del que sembla, com és Catalunya, un codi ètic com el d’Ada Colau és un al·lucinant exercici de superioritat moral i d’ingenuïtat. Vaja, de no tenir-ne ni idea de com funcionen les coses quan hi ha mala llet, interessos ocults i saviesa estratègica.
Havien de ser més purs que ningú, amb una ètica a prova de bombes. Si hi ha la més petita sospita, que dimiteixi l’acusat, si és que no li tallem el cap abans de començar el procés. Que t’imputa un jutge o et persegueix un fiscal o et denuncia un marcià? Res, cap a casa, de moment ets culpable. I ja resoldrà la justícia (un moment, que tinc un atac de riure…) i ens omplirem la boca de transparència, d’ètica, de moral i del que més convingui. I si tu ets ja un cadàver polític, què hi farem, noi/noia/binari/ària.
Problema? Que s’ha de ser molt, però molt i molt cregut i ingenu alhora, perquè així poses la bomba atòmica en mans dels teus més obscurs enemics. Ja podria ser, ja, el «gremi de l’aigua privada», el gran negoci del món del 2050, quan hagin espremut al màxim el negoci de la llum, del gas, del petroli, del sol i del vent. Si poses la pistola en mans del teu enemic, la culpa és teva, per babau.
I així tenim orquestrat un magnífic festival de la hipocresia política i social, per gentilesa d’una associació misteriosa i de tota aquesta gent que ens havien de donar lliçons a tort i a dret de decència, integritat, moralitat… Ells solets i elles soletes van teixir el parany en el qual han caigut i del qual els costarà sortir-ne fins que diguin les coses pel seu nom, amb humilitat i intel·ligència. Sense fer jocs de mans ni trampetes, que és el que ara estan fent, incapaços d’estar a l’altura de les expectatives i promeses que ells van generar. No volen veure que el míssil ha impactat de ple i que el vaixell podria enfonsar-se abans del que es pensen.
Aviam… Tenim l’escàndol de les «jubilacions daurades» al Parlament, que en realitat són una «pluja daurada» sobre els nostres caps, si no sobre les nostres boques. Tenim els meravellosos embolics de Triacom, Madí i companyia. Tenim el fabulós afer de les dietes del Parlament, no gaire diferent de la mateixa estafa practicada al Congrés i el Senat: els autònoms, que es fotin, però els pares i mares de la pàtria que no cotitzin a Hisenda… Tenim el 2% dels Bombers, que pensàvem que sempre serien nostres, però ara sabem que són un 2% de ves a saber qui… Ja no ens cal ni recordar les comissions de l’emèrit, del seu futur exgendre Urdangarín, de Villarejo, del PP com a campió estatal de la corrupció, de València, de la banca andorrana, de la dinastia Pujol…
I el problema més greu que se’ns planteja, ara, és una querella d’uns extraterrestres contra Ada Colau, per unes subvencions? Au, vinga. No cal ser partidari d’Ada Colau (no és el meu cas) per adonar-se’n que tot plegat és una fantasmada ben calculada.
Tanmateix, ai, las, hi ha el petit problema del codi ètic que posava el llistó tan amunt, tan amunt, que ara resulta que l’alcaldessa hauria de plegar. Ja sabem que tot és interpretable i embolicable, però sí, si ho agafem al peu de la lletra, hauria de plegar.
Cosa que seria indecent, en primer lloc, i una estupidesa, després. Però li sortirà més car del que es pensa, perquè s’ha generat un bonic marc mental i polític, amb molt de futur al davant: el de la vella «llei de l’embut». «Touché», que diuen a França. I per on menys s’esperava: la nova política ara ha de rebaixar-se a la «tàctica del calamar» de la vella política.
Però més enllà d’ingenuïtats i de complexos de superioritat, el panorama és molt senzill i molt patètic. No calen tants codis ètics ni tantes promeses excelses. Ni tampoc fer el babau. Calen lleis, poques i clares, i servidors públics nets i transparents, i polítics raonablement nets i ètics i mitjans lliures i poca cosa més. El problema de fons apareix quan aquells que han de fer les lleis se les fan a mida i saltant-se les lleis, quan castiguen els servidors públics que han comès l’error de creure’s la seva missió i quan tot és un fangar, un pou negre que no hi ha manera de buidar… I a sobre volen fer veure que el gran drama són unes subvencions, enmig del gran paradís dels «purins» que ho intoxiquen tot. El país sencer s’està convertint en una macrogranja, en la qual no trigarem gaire a ofegar-nos.
