El triomf del film “Alcarràs”, de Carla Simón, al Festival Internacional de Cinema de Berlín, amb la consecució del prestigiós Ós d’Or, té una dimensió que supera el marc tradicional. Vull dir que un premi com aquest, que per a una pel·lícula nord-americana, britànica, francesa, italiana, etc, suposa el reconeixement de la qualitat d’una obra cinematogràfica concreta i prou, en el cas d’una pel·lícula catalana té un component simbòlic afegit pel fet de pertànyer a la cinematografia d’una nació sense Estat, cosa que comporta recursos pressupostaris escardalencs, estabilitat vidriosa, dèficits de projecció internacional, indústria impotent per acollir tots els professionals del sector, baixa remuneració dels qui aconsegueixen feina, fuga de talents… En altres paraules, si la indústria cinematogràfica dels estats europeus és precària, comparada amb la dels Estats Units, imaginem-nos a quins extrems arriba la catalana, encotillada per un Estat que no té dèria més gran en aquesta vida que invisibilitzar Catalunya.
Per això el més transcendent d’aquest Ós d’Or no és que “Alcarràs” sigui una producció catalana (això tan sols ho sabríem nosaltres, atès que el cinema català oficialment no existeix i se n’apropia el cinema espanyol), sinó el fet que la llengua de la pel·lícula és la catalana. Aquesta és la peça clau que fa que el mercat internacional s’assabenti que el premi l’ha guanyat una pel·lícula catalana. És la llengua, sí, la llengua. La llengua és com el rostre d’una persona, si et passeges amb la cara d’un altre, la gent creu haver vist l’altre, no a tu.
Ves per on, allò que hauria de ser el més normal en les pel·lícules catalanes, que és rodar en català, en la mateixa mesura que les pel·lícules franceses són en francès o les italianes en italià, resulta anecdòtic a casa nostra per culpa d’un provincianisme i d’un complex d’inferioritat que fa creure a molts cineastes que per ser algú en aquesta vida has de rodar en espanyol. I és fruit d’aquesta mentalitat que la immensa majoria dels cineastes que es formen a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) no roden les seves pel·lícules en català.
Un dels problemes de no tenir Estat és que les pel·lícules sí que en tenen, d’Estat. A diferència del que passa amb les lletres, que és la llengua, independentment de la nacionalitat de l’autor, la que determina la pertinença de l’obra, en el cas de les pel·lícules, parlin la llengua que parlin, la pertinença la determina la nacionalitat de la producció. Però Catalunya no té Estat, i per més que tot el capital d’una producció sigui genuïnament català, tant el color dels seus diners com l’acreditació internacional de les seves obres, constaran com a espanyols. Per entendre’ns: per molt catalana que sigui “Alcarràs”, a efectes oficials figura com a pel·lícula espanyola. Heus aquí si és important la independència de Catalunya, per tal que deixem de veure’ns obligats a anar pel món com si fóssim menors d’edat i necessitéssim un tutor.
Hi ha, com dic, un provincianisme latent en aquells cineastes catalans que es creuen cosmopolites pel fet d’amagar la llengua catalana tot rodant en espanyol convençuts que així arribaran a tothom. És provincià i ridícul. Quin drama per a les cinematografies sueca o danesa si Bergman o Dreyer haguessin estat tan provincians com ells i haguessin esborrat la seva identitat! Allò que fa que una pel·lícula atregui el públic és el que diu, no pas la llengua en què ho diu. És la seva qualitat el que fa que un film deixi petjada, no la llengua dels seus personatges, que, al capdavall, apareixeran doblats en els països on hi ha doblatge i subtitulats a la resta. La renúncia de la llengua catalana, per tant, no té cap sentit. Més aviat delata una gran inseguretat i una desconfiança flagrant en els valors del film per part dels seus responsables.
La pel·lícula “Alcarràs”, de Carla Simón, porta implícita una esplèndida lliçó d’autoestima que esperem que altres cineastes i productors hagin captat. Es tracta d’una lliçó de veritable cosmopolitisme que comença pel seu títol. Els autoanomenats ciutadans del món se’n burlarien d’un títol com “Alcarràs”: “Com es pot anar pel món”, dirien, “amb una pel·lícula titulada Alcarràs, que és un poblet del Segrià de nou mil habitants que no coneix ningú? Com es pot rodar una pel·lícula comercial amb uns personatges que parlen un català de terra endins que no entendrà ningú perquè no és catanyol?”. Doncs bé, “Alcarràs” ha triomfat perquè tot localisme és una part indestriable de la universalitat, ha triomfat perquè és mostrant la nostra identitat, no pas amagant-la, com ens integrem en el món i el fem ric i divers.
L’acomplexament i la desconfiança en les pròpies qualitats són un llast molt poc seductor. No és en el cinema hispano, sinó en l’europeu, que ens hem d’encabir. Allò que ens fa singulars, allò que ens dóna visibilitat, fem el que fem, és que no deixem mai de ser qui som. Esborrar el català pensant que així serem més ben acceptats i que el món ens trobarà més universals i atractius, és grotesc i fa que els altres pensin: “Quin poc valor que els catalans donen a la seva llengua, que fins i tot s’avergonyeixen d’ensenyar-la”.
La llengua ens fa únics al món, no hi ha cap cinematografia que pugui competir amb nosaltres en això. És la nostra imatge de marca, és el nostre tret diferencial i n’hauríem d’estar orgullosos. El català és la llengua d’aquesta terra, és la llengua que ha donat nom als nostres rius, a les nostres muntanyes, als nostres pobles i comarques i a tota la vida que els habita. La llengua catalana és la llengua d’aquest bocí de món al qual pertanyem i que anomenem Catalunya. No hi renunciem, quan fem cinema; posem-la en boca dels nostres personatges i fem que amb les seves veus arribi a la resta del món. Si el cinema català no parla en català, quin cinema ho ha de fer?
