Una part dels catalans s’alarma pel retrocés percentual de l’idioma propi del país –sí, l’idioma propi del país– a tot el territori, però, sobretot, a l’àrea metropolitana i a la ciutat de Barcelona. Fan bé. Tot i que l’alarma hauria de desencadenar la coherència en el compromís personal. La llengua no “se salvarà” només des de les institucions, des de l’escola o els mitjans de comunicació públics. La llengua “se salva” també amb una actitud personal en totes les situacions que el dia et permet en zones hostils o amb persones a qui atribuïm desconeixement o desinterès respecte al català.
La tendència del personal a descarregar totes responsabilitats i solucions en les administracions públiques és immensa. Tanta, com la dels nostres dirigents polítics a empomar tots els problemes públicament sense resoldre’n cap de manera definitiva. No hi ha cap notícia televisiva o radiofònica que no acabe amb la reflexió habitual, explícita o implícita, del periodista, que descarrega els drames privats amb les responsabilitats públiques. Qualsevol desgràcia que passe pel carrer s’ha de solucionar exclusivament amb la intervenció administrativa. La personal o la social no hi compten mai. I la llengua catalana com totes les altres commocions requereix els tres fronts: el de la intervenció política, el social –a través de tantes entitats com calga– i el personal –amb una actitud decidida i compromesa en qualsevol circumstància. Només sobre aquest trípode el català pot deixar de recular.
En tot cas, però, a la Catalunya estricta –la de les quatre províncies que no hi ha manera de dissoldre comarcalment– el problema es localitza estrictament en el territori autonòmic. Hi ha un desinterès palpable quan la situació referencial s’escapa d’aquests murs tan mesquins. El poeta mallorquí Josep Maria Llompart solia dir en totes les intervencions públiques cap al final de la seua vida una sentència lapidària carregada de raons: “O ens salvem tots o ens enfonsem tots”. També Joan Fuster la va entonar alguna vegada. Aquests dos esperits lliures no concebien el país –ni la supervivència de la llengua– sense considerar-ne tota la integritat territorial: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, divisa divina i ara perduda.
La tendència –ai!– ha anat a menys. L’estructura autonòmica ha desarticulat políticament el país somiat i reivindicat en els anys seixanta i setanta. L’anticatalanisme valencià i, en menys mesura, mallorquí, ha fet la resta. Hi havia més intencionalitat nacional sencera i integradora en aquells anys del tardofranquisme que ara. Els recels, l’escepticisme, la precaució o la resignació han guanyat la partida. L’autonomisme àrid n’ha estat el resultat. Amb el pecat paguem la penitència.
Aquests dies una certa atenció valenciana s’ha centrat en algunes dades adverses referides a la situació del català a la capital del país. Segons els darrers baròmetres municipals i de la Generalitat, només el 15 per cent de valentins –valencians de la capital– fan servir el català de manera habitual i encara més només un esquifit 2 per cent l’utilitzen “exclusivament”. Aquest “exclusivament” fa una certa gràcia i una certa curiositat. És possible viure a València sense recórrer al castellà en algun moment del dia? Potser al Palmar, al Saler o al Perellonet, poblets aïllats al sud i considerats barris de la ciutat? Cal acollir-ne la possibilitat amb escepticisme total. En tot cas, tant la xifra com l’excepció resulten del tot anecdòtiques. La norma és una altra. I ben macabra, perquè el 70 per cent dels habitants de la ciutat s’expressa sempre en castellà.
Quan el detall d’aquests sondeigs permeta anar més enllà i pare l’atenció en llengües sobrevingudes a la ciutat de fa poc, com ara el xinès o el tamazic, qualsevol d’elles superarà ben segur el nombre de catalanoparlants capitalins.
Més enllà de la desconfiança merescuda que desperta la demoscòpia en aquest àmbit tan fràgil i on la mentida justificativa és tan adequada, la realitat del sondeig s’adequa a la percepció personal. A València l’ús del català és residual. I només adquireix un cert volum si l’observador es dirigeix a tot el món exclusivament en català. Amb aquesta actitud militant es pot comprovar que un percentatge que pot oscil·lar entre el deu i el vint per cent de les persones interpel·lades responen en valencià.
La situació es fa dramàtica quan es tenen en compte les xifres d’ús lingüístic que va recollir Joan Francesc Mira a finals dels anys setanta, molt copioses, on es reflectia que el 41 per cent dels habitants de la ciutat sabien parlar català. Aquell retrat, per barris i edats, ara és d’una utilitat esgarrifosa, perquè fotografiava una ciutat on encara es respirava el monolingüisme que l’havia caracteritzat des del segle XIII. La nota lúgubre d’aquell sondeig era l’abisme que s’obria per edats. Entre els que parlaven català de més de 50 anys i els que el mantenien de quinze anys cap arrere. Aquell abisme justifica el drama actual.
És cert, però, que també hi ha dades que indueixen a un cert optimisme. Quan el govern de l’infame Mazón va fer una enquesta a pares i mares dels alumnes, el 34 per cent dels de la ciutat de València van triar el català. Els gots es migomplen i es migbuiden a gust del consumidor.
La realitat quasi monolingüe castellana de la ciutat de València pot induir els valencians al fatalisme resignat. I no direm als “altres catalans”. Per a un barceloní la llengua habitual amb què viuen els valentins o els perpinyanesos li és un fenomen tan llunyà com l’estat de salut dels senglars de la Bretanya. El sermó, doncs, està més que justificat. La salut de la llengua catalana incumbeix tots els seus parlants. Cal dir-ho ben clar: no hi ha cap situació irreversible. Ni la de Perpinyà, ni la de Barcelona, ni la de València, ni la d’Alacant. Almenys no hi ha cap situació definitivament perduda. Cal dir-ho, sí, amb optimisme. Un optimisme que no pot ser estràbic i que ha de comptar amb la participació de tothom. Tothom que tinga dos dits de dignitat a l’ànima.
