Han passat gairebé set anys des que Jordi Pujol va confessar que la seva família havia mantingut una herència milionària sense declarar a l’hisenda espanyola. A partir d’aquell moment, en boca de Jaume Asens, portaveu de Podem, que és el partit que exerceix d’acusació particular al cas Pujol, es van destapar dues evidències que conflueixen entre elles. Per una banda, que la família del que va ser president de la Generalitat durant més de 20 anys s’ha enriquit presumptament gràcies als tractes de favor que el Govern català va fer a empreses afins en la concessió d’obra pública (el cas 3%). Per l’altra, que les clavegueres de l’Estat han fet servir aquest cas per destruir l’independentisme.
A priori, aquesta afirmació és del tot lògica. Si la suposada fragmentació de contractes és quelcom habitual en administracions de tots els nivells en mans de partits de tots colors (només cal buscar als portals de transparència adjudicacions d’imports similars per conceptes similars en períodes de temps reduïts només uns euros per sota del llindar econòmic en què un encàrrec ha de sortir a concurs públic), què no pot haver fet un partit que durant dues dècades va ser amo i senyor del DOGC. I si l’Estat és capaç de posar-se en evidència davant del món per combatre l’independentisme, què no serà capaç d’utilitzar per aturar-lo, encara que sigui a costa, com hem vist, de fer saltar les costures de l’Estat de dret.
El que grinyola de tot plegat, és que des d’aquell final d’agost de 2014, després de rius de tinta i oceans d’imatges sobre el cas Pujol, encara avui l’únic que està provat és que l’ex Molt Honorable va regularitzar una fortuna que havia custodiat la banca andorrana. Ho resumeix perfectament aquest article d’El País arran del documental de TV3 sobre el cas. Després de dedicar tot un article a evidenciar que Pujol: Els secrets d’Andorra no va aportar cap llum sobre el cas (de fet tota la informació -a excepció del material aportat per l’exconseller delegat de la Banca Privada d’Andorra revelant les pressions del govern espanyol per aportar informació dels comptes de diferents líders polítics independentistes- es pot trobar cercant a Google), conclou que no se li pot retreure res a l’equip del programa, perquè a dia d’avui la investigació encara no ha pogut donar explicació a l’origen de la riquesa de la família. De la mateixa manera, la família no ha pogut demostrar que el seu patrimoni prové de la famosa deixa de l’avi Florenci Pujol.
¿Com podem saber la veritat sobre el cas? Que els partits que neguen l’Operació Catalunya defensin que serà gràcies al judici que encara s’ha de celebrar en un any i mig (moment en què Jordi Pujol pot perfectament haver mort sense aixecar catifes) té tot el sentit, ja que són ells mateixos els que controlen la judicatura. Ara bé, que Podem, i sobre tot els partits independentistes es creguin que Espanya (on s’hi inclou, evidentment, l’administració de justícia a Catalunya) és capaç de fer justícia en un cas que reconeixen que ha utilitzat contra l’independentisme, és el súmmum de la moral d’esclau. Perquè un judici just el mereix tothom, des de l’innocent al delinqüent confés, si la ideologia contamina un judici al primer, també ho fa amb el segon. I estem veient com resulta que ja ens va bé que a qui creiem culpable tingui el pitjor judici possible de la mà de qui no volem per nosaltres. La metròpoli ajudant la colònia a fer justícia: és que fa riure per no plorar. I algú dirà: Aleshores com ho fem, per impartir justícia? Doncs de la mà de la judicatura espanyola segur que no. I en això ens hi hauria d’ajudar Podem si fossin el que diuen ser, remant a favor de la independència de Catalunya per tenir l’oportunitat de construir un sistema que a Espanya és impossible, on aquest component ideològic quan es jutja algú deixi de ser-hi, però no ho fan.
En aquest sentit, és remarcable el paper tan galdós dels Comuns, i per extensió els partits que els consideren aliats de l’independentisme. Jordi Pujol a dia d’avui, és un evasor fiscal que ha fet una regulació tributària com ho han fet, per exemple, més de 31.000 persones amb l’amnistia fiscal de Cristóbal Montoro, de les quals en sabem només alguns noms gràcies als papers de Panamà, perquè segons reconeix l’actual Govern espanyol, en mans de PSOE i Podem, que van fer seva la promesa de publicar-los, no hi ha cobertura legal per fer-ho. Per què necessiten centrar-se en Pujol i desestimar, per exemple, perseguir judicialment el Rei Emèrit per la riquesa que ha mantingut oculta en paradisos fiscals i que ell encara ni tan sols ha regularitzat (però un munt de familiars seus sí)? Per què és l’únic que, a aquests que volien assaltar el cel fa només sis anys, l’Estat els permet fer.
Es conformen amb els límits que l’Estat els imposa en aquesta matèria perquè els sembla quelcom renunciable. Com els sembla renunciable el dret d’autodeterminació dels catalans, la regulació del preu dels lloguers, l’indult als presos polítics, l’amnistia a tots els encausats pel procés, la penalització a les energètiques que pugen el preu de la llum en ple hivern, i tantes altres coses. El que mai responen és què és allò irrenunciable pel qual han desistit de tot això, a banda dels seus sous i la unitat d’Espanya. I aquesta pregunta es podria traslladar també als partits independentistes, especialment la CUP i Esquerra, però també Junts Per Catalunya, que estan disposats a pagar el preu de covar l’ou de la serp governant amb ells a Catalunya.
125 
