La darrera enquesta del CEO de la Generalitat situa, estadísticament parlant, unes quantes coses, força reveladores, que els darrers dies ja s’han intentat grapejar i manipular amb entusiasme patriòtic hispà, digne d’un copet a l’espatlla per part del monarca. 4 de cada 10 catalans, el 40%, no suportem més ser súbdits del regne de Castella. Dos de cada 10 catalans, el 19%, no suporten figurar com a catalans a les estadístiques, perquè no se’n senten en absolut.
S’hi poden donar tantes voltes com es vulgui, a aquestes dades. Barrejar-les, creuar-les, matisar-les, extrapolar-les… Les enquestes no són cap veritat absoluta, només un termòmetre força discutible fins i tot si les coses es fan bé. Sempre admeten moltes lectures, honestes o deshonestes. Però solen tenir unes quantes dades incontestables, acompanyades d’una sèrie de matisos interessants, que ajuden a entendre un paisatge social complex, ric, contradictori.
Ara anem a jugar al mateix joc que els que manipulen enquestes, però sense fer trampa…
Si el 40% dels francesos o alemanys o nord-americans, el 40%, eh?, volguessin deixar de ser francesos o alemanys o nord-americans, seria una notícia espectacular a escala planetària.
Aquesta és la dimensió brutal de l’esquerda que té el regne colonial de Madrid-Castella.
El percentatge també apunta, siguem honestos, cap a una altra esquerda, la catalana. Amb el 40%, a una democràcia seriosa, no es va enlloc si es tracta de prendre decisions tan extraordinàries com la dependència o la independència. El 40% no és poc, en absolut, però no és prou.
La clau està en el 60%, en les tres o quatre maneres d’entendre Catalunya que s’hi inclouen. Tota la resta és fer volar coloms i passar l’estona.
A algú li pot sorprendre que després de més de tres segles llargs de colonialisme, d’opressió, de robatori sistemàtic, de castellanització, d’ofensiva demogràfica (a la qual hi hem contribuït insensatament unes quantes vegades), “només” un 40% vulguem marxar d’això que anomenen Espanya i que no és més que l’espai colonial de Castella a la península ibèrica?
La clau és arribar al 50% més ú.
L’única estratègia intel·ligent i viable no és aquesta cosa espessa, enganxosa i misteriosa que en diuen “eixamplar la base”, qui dia passa any empeny i l’any que ve a Jerusalem, sinó eixamplar les fronteres de la catalanitat a dintre de Catalunya. Dificilíssim, sí, però no impossible, si s’hi posa una mica d’intel·ligència i de ganes, a més de molt, molt respecte a la gent que veu les coses d’una altra manera, que està enganxada al fantasma d’una Espanya que no existeix, però que té arrels sentimentals, personals, familiars, que demanen, una vegada més, infinit respecte.
L’única estratègia viable és deixar-nos de veritats absolutes i ganivetades. Jo, la veritat, no voldria viure a la Catalunya (irreal) del Twitter, amb aquesta competència demencial, a veure qui insulta millor, a veure qui és millor inquisidor, a veure qui castiga amb més brutalitat les febleses de l’altre. És una competició que només porta al desastre.
Més estratègia, una mica més de calma i menys cridòria i histèria. Més sumar, més respecte als que no segueixen, que hi tenen tot el dret i potser un dia poden canviar d’idea, i més respecte als que sí que segueixen, invencibles, però sense necessitat de guanyar cap concurs d’insults. Menys mala llet. Més seny, més fermesa, menys rauxa desbordada.
Com saben perfectament el duo Fachín-Costa, llançats al seu magnífic “road tour” per la catalana terra i entrevistats per Sílvia Barroso a El Món, el Primer d’Octubre va ser la primera victòria en segles. Després hi va haver infinites cagades, sí, i infinites misèries, també, però aquella victòria és el pròleg de coses noves, que ja vindran, si sabem encarrilar-les, si sabem ser més.
Ara sembla que tot condueixi al “país de mai més” de Peter Pan. Però ens hem de fer grans i pagar-ne el preu, sabent que a la llarga té premi.
Ho farem o ho faran els que vindran després, així és la vida. I acabarem o acabaran la feina que va quedar pendent el Primer d’Octubre, sens dubte: una de les coses de les quals em sento més orgullós és d’haver anat a votar “sí” aquell dia, perquè va ser un acte de sobirania, d’això que ara anomenen apoderament. Però hem de ser més. Un 10% més. No és poc, però és perfectament possible. I després, la lluita final, que, recordem-ho, no serà de franc ni anirà de somriures.
14
45
