Fa pocs dies, a Corea del Sud es va esdevenir un fet que aquí ha passat molt desapercebut, però que té una importància cabdal en la història i la bona salut de la democràcia al món. L’expresident del país, Yoo Suk Yeol, ha ingressat a la presó. Si fem memòria, potser recordarem que fa uns 14 mesos, aquest cap d’estat havia intentat fer callar l’oposició amb una declaració de llei marcial –és a dir, un cop militar com una casa. La població va reaccionar en poques hores i ho va frenar tot amb un amotinament en massa; manifestacions, debats públics, accions parlamentàries i un acord de les forces democràtiques per tal de processar el màxim mandatari. L’home va haver de desistir de les seves intencions i, més endavant, dimitir i sotmetre’s als tribunals.
Sovint lamentem la falta de llibertats i drets a molts indrets de l’Àsia. Però en aquest cas concret, la seqüència que es va encadenar a Corea del Sud va ser exemplar. En catorze mesos, Yoo Suk Yeol va passar del palau presidencial a ser tancat entre barrots. L’aixecament popular havia evitat els excessos d’un personatge autoritari que, descontent amb un poble que considerava equivocat, va intentar imposar les seves raons per la força. Comparem això amb el llegat del 23F, que encara és ben viu. Avui Pedro Sánchez ha promès destapar l’olla dels arxius d’aquell febrer del 1981, i ja veurem si en surt gaire informació. Segurament no, perquè les confidències importants no solen quedar per escrit, sinó que s’expressen oralment, i sobretot per telèfon.
El cas és que, al cap de 55 anys, encara no n’hem tret l’aigua clara dels fets coneguts popularment com el cop d’estat de Tejero. Però no ens podem treure de sobre la sospita que, si bé l’acció més escandalosa d’aquells dies va ser la irrupció del tinent coronel pistoler al Congrés dels diputats, hi havia molt més al darrere. Hi ha molts interrogants per resoldre, com ara què hi feia en tot aquell sidral l’exsecretari de la casa reial, el general de l’estat major Alfonso Armada, i també perquè va trigar tant el rei Joan Carles I a deslligar-se de l’operació. Des que es va produir el pronunciament, sempre ha planat en l’ambient una certa implicació del cap d’estat, o si més no un joc ambigu amb diversos agents propers a la casa reial. Ja sabem quina és la versió oficial (que el monarca va salvar la democràcia), però hi ha ombres que no s’han pogut dissipar al cap de més de mig segle.
Probablement, les màximes figures associades al cop han estat alliberades de tota responsabilitat, concentrant la investigació i el càstig en els executors de segona fila. Va pesar més en l’abdicació del rei la seva vida frívola i la caça d’elefants que no pas el seu paper respecte al cop d’estat. D’altra banda, des d’aquell remot 1981 es manté el pànic polític a tota demostració de masses; va ser frenat en sec el 23F, amb l’argument que els avalots només podien empitjorar la tensió. Però també ha estat desaconsellat, menystingut i sovint criminalitzat a partir d’aquella època, com va passar a l’entorn del referèndum d’independència catalana del 2017. Les mobilitzacions que giren al voltant de la plena ciutadania, de la sobirania dels votants, no són ben vistes al regne d’Espanya.
La desconfiança envers l’acció popular i els fenòmens més espontanis de masses és una constant a l’estat espanyol des de sempre, i també des de la transició política. A l’hora de la veritat, el que ens ha tocat viure a la nostra generació és un empobriment considerable de la democràcia. Per descomptat, diguem-ho tot; les multituds no sempre són dipositàries ni de la veritat ni de la raó. Però la lliure expressió de la indignació massiva, o el somni col·lectiu que germina al carrer, ha de ser un complement necessari dels altres drets i llibertats. El model de callar i no fer soroll és massa hispànic com per ser saludable. Així, esperem amb candeletes a veure què surt dels famosos arxius del 23F.
