Eines de país per salvar el país

El tap és a l’economia, no a la política. La política catalana és el tap, clar que sí, intoxicada d’autonomisme i de paràsits i de submissió a Castella, però només podrem destapar-la si abans desenbussem l’economia. Els polítics ens volen fer creure que el 2023 és fonamental perquè tenim dues grans cites electorals, les municipals, les autonòmiques de tercera i les generals, que seran quan a Sánchez li surti dels escons.

Tanmateix, les eleccions clau per construir un nou país són les de les Cambres de comerç, indústria i serveis, institucions profundament antidemocràtiques, viciades de «cameralisme», sobre el qual el feixisme ens podria explicar moltes coses, i de «democràcia orgànica», que era el concepte a través del qual el franquisme pervertia la democràcia i intentava camuflar la seva autèntica naturalesa, la d’una dictadura totalitària.

També toquen el 2023. I ens hi juguem més del que sembla. Ens hi juguem una de les claus de l’ànima i del futur del país, l’economia. Ens hi juguem, per exemple, tenir un sistema desconnectat del castellà, que pugui engegar a fer punyetes un rei que obligui les empreses a posar la seu social lluny de Barcelona, per tal de dinamitar l’economia catalana. Ens hi juguem una economia que pugui prosperar a escala europea, no com la castellana, l’economia de la llotja del Bernabeu, la del totxo, la del país de cambrers i esclaus, la dels favors a través del BOE, la del capitalisme «d’amiguetes», la de la corrupció sistèmica.

Què són les Cambres? Costa d’explicar. I quan una cosa costa d’explicar, vigila, que hi ha trampa. Són institucions nascudes a finals del segle XIX i profundament infectades de franquisme econòmic, al servei d’unes elits econòmiques que ja no són elits, sinó taps, a vegades al servei de patronals que venen també del més profund franquisme i que aspiren a perpetuar-se en el temps, addictes a les subvencions públiques, com els sindicats o les patronals, autèntics ionquis de les subvencions.

La batalla, ara, és i ha de ser econòmica, empresarial,  ja que la política catalana és un femer que no va enlloc. Desconnectar de l’economia castellana és el millor que li pot passar a Catalunya, mentre aguantem una política autonòmica clarament anticatalana. Tot arribarà.

Veiem un exemple. Terrassa, tercera ciutat de Catalunya, amb una Cambra de Comerç controlada per la patronal CECOT, que és una versió de l’antic Institut Industrial contaminat de franquisme. Amb un «candidat del sistema» que és fidel a aquest esquema, un esquema que va donar de si, poc després de la guerra civil, personatges nefastos com Demetrio Carceller, terrassenc i ministre de Franco, fundador d’una nissaga industrial que entre altres cosetes és propietària de l’Estrella Damm, que més catalana no pot ser, però no es pot dir «Estrella Catalunya» com «Estrella Galícia», no, com a molt juga a cosetes com el «Mediterrráneamente», perquè són fatxes espanyolistes  fins al moll de l’os.

A Terrassa, per exemple, l’autèntic cap de l’oposició a l’actual alcalde, Ballart, és Pere Navarro, que és qui mana al PSC local i qui mou els fils gràcies al seu mega-càrrec com a amo i senyor de la Zona Franca, on es mouen molta pasta i moltes influències i hi ha pocs controls. Tot i que lliuri’m Déu de pensar que hi ha alguna cosa que no es faci amb estricte respecte a la llei castellana i a les directrius dels Marchena i Llarena de torn. Pere Navarro, primer secretari fallit del PSC, el mateix que va ser alcalde de Terrassa a dit, decidit per part de la direcció del PSC (Montilla, Iceta i companyia), succeint un alcalde brillantíssim, Royes, un alcalde extraordinari, que no va saber plegar a temps, i que a dit va designar el seu hereu, operació que no li va sortir gaire bé, a més d’imposar la seva filla com una mena d’hereva fallida de la dinastia.

Navarro és qui mou els fils per controlar la Cambra de Comerç i l’empresariat terrassenc, des de la pasta gansa de la Zona Franca, a més de moure els fils per intentar recuperar l’Ajuntament que sembla que els pertany per dret diví. I pel mig hi ha un home seriós, bo i responsable com Alfredo Vega, que en el fons només va fer d’apagafocs, amb gran dignitat, i que es va deixar enverinar per la rancúnia  del seu partit.

Per sort, l’actual empresariat terrassenc es mou en dimensions que ni la patronal ni la Cambra controlen, com han fet des de finals del segle XIX. Per sort hi ha «Eines de país», gent que aspira a independitzar-nos del sistema de misèria econòmica, economia capada i subvencionada que depèn dels favors dels amos i dels esclaus de l’estat castellà.

Aquest és un dels grans reptes del 2023, una economia castellana o una economia catalana i europea. I una de les vies per aconseguir-ho és «Eines de país». Una eina cau per salvar el país. I després ja salvarem la cultura i tantes altres coses, capades, menystingudes i enverinades per l’autonomisme i la submissió dels súbdits i dels esclaus que no saben ni volen saber que són i poden ser europeus i no castellans.