La política a Catalunya i Espanya s’acosta a les festes nadalenques sense grans sobresalts: les negociacions de pressupostos allà i aquí avancen en paral·lel i –de moment– no es mesclen; Yolanda Díaz, Ada Colau i Mònica Oltra comencen a enterrar la marca Podemos amb un acte a València, però ho fan sense oposició interna; Aragonès i Sánchez confien en un bon 2022 gràcies als fons europeus. La pluja de milions, deuen pensar, mitigarà el malestar social per la crisi energètica, l’atur postCOVID i la incipient inflació. El que ve, però, serà també un any de prendre posicions davant de la gran batalla de 2023, l’any que ho pot canviar tot: l’any que el neofranquisme pot tornar a governar les nostres vides.
Les eleccions espanyoles toquen a la tardor de 2023. Abans, al maig, assaig general en forma de comicis municipals a tot l’estat i autonòmics a 12 de les 17 CCAA. Falten dos anys i això en política és una eternitat, ho sabem, però l’elefant ja és al bell mig de l’habitació: avui, la suma de la dreta extrema i l’extrema dreta frega i fins i tot supera la majoria absoluta a les enquestes. Fem-ho encara més gràfic: Casado president i Abascal vicepresident. S’ho imaginen?
En democràcia no s’hauria de tenir por de l’alternança. Ara manen els que t’agraden a tu, ara manen els altres, però el terreny de joc no s’altera substancialment perquè hi ha consensos bàsics amplis i el diàleg i la negociació imperen. A Espanya, però, la democràcia postfranquista ha evolucionat cap a una altra banda. Quaranta anys després d’aprovar la Constitució, l’alternança fa por, pànic, a molta gent. La combinació PP-VOX no és una dreta democràtica homologable, és una altra cosa. Neofranquisme, dèiem més amunt. Una amenaça greu contra la qual, en cas que es consumi, ningú té un pla.
Amb un govern Casado-Abascal, la via del diàleg impulsada per ERC col·lapsa, això és clar. Els republicans no tenen un pla alternatiu, però tampoc no el té allò que podríem denominar el conglomerat unilateralista (Consell per la República, ANC, CUP i els sectors de Junts menys alineats amb l’estratègia pragmàtica i governamentalista de Jordi Sànchez). La confrontació, a dia d’avui, són declaracions buides, tuits inflamats, una meritòria guerrilla legal a Europa i algun document (ja se sap que el paper ho aguanta tot). Ningú no està preparant res, entre altres coses perquè els que fins ara han portat el pes organitzatiu i operacional dels moments confrontatius del procés (octubre de 2017 i octubre de 2019) són a ERC o a la seva òrbita. O a Òmnium. És una de les paradoxes d’aquest joc de miralls que és el procés, on gairebé res no és el que sembla.
Es pot creuar els dits i confiar que PP i VOX no aconseguiran els 176 diputats que necessiten per llançar la seva ofensiva (final?) sobre la nació catalana i el seu autogovern, o es pot mirar de preparar el moment. Caldrà molta fortalesa institucional (govern de concentració antifeixista?), molta resistència popular, molta unitat, molta generositat i molta intel·ligència política col·lectiva per fer front al que ens pot caure al damunt. I ara mateix no tenim res de tot això. Es busquen líders per posar fil a l’agulla.
