“L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hide” és una novel·la decimonònica que és tot un clàssic de la literatura. Traduïda a diversos idiomes i objecte d’unes quantes adaptacions cinematogràfiques, aquesta obra de l’escocès Robert Louis Stevenson explica la història d’un científic que és capaç d’inventar una fórmula que té la capacitat de separar la part més humana de la més malvada d’una mateixa persona, aconseguint desdoblar la personalitat a conveniència. Fent glops d’una poció de creació pròpia, el Dr. Jekyll es pot convertir en Mr. Hyde, essent aquest darrer un personatge malèvol que recorre a les fosques els carrers de Londres lliurant-se a tota mena de maldats, arribant a cometre veritables atrocitats.
Si aquesta ficció volia ser una reflexió sobre la naturalesa humana, sempre complexa i polièdrica, el debat sobre els pressupostos catalans ens ha portat una bifurcació similar. Per un cantó el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, qui es pressuposa que és l’autor d’uns comptes que contenen algunes condicions de Junts per Catalunya com ara els Jocs Olímpics d’Hivern i el projecte del Hard Rock. L’home d’ordre, provinent de La Caixa, que ha ideat uns números que finalment no han aconseguit el suport de la CUP per no ser prou d’esquerres pel seu gust.
L’altra cara és el diputat Joan Canadell, que en seu parlamentària ha pujat al faristol per dir que considera que la legislatura està “tocada” perquè aprovar els pressupostos amb els comuns “esquerda la majoria del 52%” i suposa un “tripartit de la via àmplia”. Aquest segon ha estat abans encoratjat per Elsa Artadi, que diu que l’aprovació dels pressupostos amb aquest suport és “un canvi en les regles del joc”, i per Jordi Sánchez, que va comparèixer un diumenge a la nit per fer “una crida a ERC i la CUP perquè facin un últim esforç perquè reorientin les seves disputes i discrepàncies”. Obviava, l’una, que el primer president a aprovar els pressupostos amb els comuns va ser Quim Torra. Oblidava, l’altre, que les discrepàncies no eren entre la CUP i ERC, sinó que hi havia una incompatibilitat entre els cupaires i els requisits exigits per Junts.
Així, Junts per Catalunya ha aconseguit crear una medicina semblant a la del Dr. Jekyll. El beuratge permet exigir la solidesa del bloc independentista i, al mateix temps, crear els pressupostos que l’esberlen. Corbata i palestí, pancarta i moqueta vermella, Via Veneto i cervesa calenta de llauna, un mocassí en un peu i una espardenya a l’altre. No és tan sols la diversitat de perfils, amb lleus matisos, que hi sol haver en qualsevol partit polític. Aquí el mateix individu pot fer tots els papers de l’auca. El diputat Canadell pot escriure diversos tuits comprensius amb els plantejaments de Donald Trump o demanar l’eliminació dels impostos de successions i patrimoni i, al mateix temps, esquinçar-se les vestidures perquè no es pot arribar a un acord amb els anticapitalistes. La regidora Elsa Artadi pot defensar l’ampliació de l’aeroport del Prat i després lamentar-se perquè la CUP s’allunya del govern de la Generalitat. Jordi Sánchez pot dir que “el referèndum va ser concebut per forçar a obrir una via de diàleg” i tot seguit adoptar un posat d’unilateralista irredempt.
A la novel·la que citàvem al principi de l’article, el Dr. Jekyll acaba abusant tant de l’ús del seu invent que finalment acaba atrapat en la seva personalitat més abominable. Tornar enrere ja no li és possible. En el cas de Junts per Catalunya, encara falta per saber quina és la seva cara definitiva.
