Sembla que Trias i Maragall són tot el que tenen a oferir els partits suposadament independentistes per liderar la capital del país. Les rampoines del passat són el seu projecte de futur per a Barcelona. És amb aquests dos “actius” que volen combatre Colau i els socialistes, amb dos homes vells i antics que porten tota una vida cobrant de col·laborar amb l’estat ocupador, bàsicament perquè mai no han sabut imaginar res millor ni per a les seves vides ni per a Catalunya.
Maragall, durant el mil·lenni que va passar al PSC fent-li la feina bruta al germà, va ser qui va dir, alarmat, que sabia d’uns nens d’Olot que tenien dificultats per fer una presentació en castellà. Ho va dir al Parlament, a finals del 2006, només un mes després que Ciutadans es presentés per primer cop a les eleccions catalanes. Era l’inici del tripartit Montilla -que havia expulsat son germà com un gos- i ell va ser-ne conseller d’Educació. En aquella legislatura va anar fent apologia del “trilingüisme” a l’escola i feia gala de ser “un ciutadà del món”. Està tot documentat al vídeo de YouTube Realment saps qui és Maragall?, que també conté exemples més recents de les genuflexions d’aquest buròcrata a sou d’Espanya.
Trias, després de perdre dues eleccions contra els Teletubbies Clos i Hereu, quan per fi va aconseguir ser alcalde de Barcelona, no va fer res per dignificar-la com a capital de Catalunya. Va ser un gestor més de la colònia, reafirmant els lligams amb les elits polítiques i econòmiques de Madrid, amb un cert sentit de l’ordre, sí, però de l’ordre establert. Encara recordo quan va dir que ell no era independentista però que el 9N votaria Sí per poder negociar un millor encaix amb Espanya. Després encara es va sorprendre quan es van inventar una història per desprestigiar-lo, com si sotmetre’s al sistema opressor t’eximís de l’opressió. LOL. Hi ha gent que diu que ara el votaria només per tot això que li van fer, una actitud autodestructiva que respon a la moda moral actual d’heroïficar les víctimes, com si la virtut i el mèrit estiguessin relacionats amb la derrota, no amb la victòria. En tot cas, es va demostrar que Trias no tenia cap compte a Suïssa abans de les eleccions, i tot i això, com que va ser un alcalde complaent i invisible, va perdre la ciutat davant d’una egoactivista que venia de fer happenings estètics arrossegant-se per terra amb un somriure.
Pel que fa a l’edat dels candidats, només cal veure els repapiejos constants de Joe Biden per entendre que l’exercici acceptable de la política activa té data de caducitat. Liderar un govern -liderar, de fet- demana una força i una agilitat que són biològicament inassequibles a partir d’una certa edat. Maragall tindrà 84 anys quan acabi la legislatura que comença el 2023, i Trias en tindrà 80. D’una banda penso que els hauria de fer vergonya, però de l’altra comprenc que són gent gran i que ves a saber quins desvariejaments cometré jo a la seva edat, si hi arribo. Per tant, que ells s’hi prestin, mira, però que els seus partits els promoguin i els triïn, que facin aquesta proposta i s’atreveixin a reconèixer que no tenen res millor a oferir, això és un exemple clar i penós de l’actual estat de degradació de la política de Junts i Esquerra. És insultant i és invotable. Res és pitjor, res és més contraproduent, que posar-se una pinça al nas i seguir legitimant les seves tifes amb el nostre vot.
5
2
