Lamento haver d’escriure-ho precisament aquí, no vagi a ser que algú cregui que soc un ‘pilota’, però penso que el millor resum del que va ser el ‘debat a tres’ aquest dimecres en TVE entre Pedro Sánchez, Yolanda Díaz i Santiago Abascal el va donar un titular d’El Món: “Catalunya ocupa dos minuts en el debat final de la campanya espanyola”, titulava la crònica. Dos minuts, dedicats, com de passada, a recordar-li Sánchez al líder de la ultradreta les barbaritats que fa dos dies ens va deixar dites sobre el que passaria amb Catalunya si el tàndem PP-Vox guanyés les eleccions: ocorreria llavors que res d’un 155 tou, res d’una intervenció policial passatgera, cirurgia de gom a gom, tornarà el conflicte amb els independentistes. Sincerament, penso que aquest exabrupte de qui podria arribar a ser vicepresident del Govern central hi hagués, almenys, merescut uns quants minuts més en el debat en el qual Alberto Núñez Feijóo, a qui no li hem escoltat cap matisació al que s’ha dit pel seu ‘soci a bastonades’, va estar clamorosament absent.
És a dir, que Catalunya, que era ‘el principal conflicte polític a Espanya’, segons han anat dient aquests set últims anys els principals protagonistes de la política nacional, no sembla merèixer més interès que les declaracions bèl·liques d’Abascal, que jo sé que han molestat profundament en la seu del Partit Popular, encara que aquest malestar s’emporti en el més rigorós silenci. D’altra banda, absència total de Catalunya en la campanya espanyola: ni tan sols el debat entre els candidats catalans en TV3 ha merescut titular important cap en la premsa nacional. Ni la Taula de Negociació, ni el futur d’una governació nacional en la qual cooperi o no Esquerra Republicana de Catalunya, ni tantes qüestions puntuals que afecten les relacions ‘de Madrid’ amb la Comunitat més influent i important de l’Estat han estat temes que hagin passat per la campanya electoral que acaba aquest divendres i que ha estat especialment atípica. Per dir-ho suaument.
Clar que gairebé cap dels temes veritablement importants per al futur de catalans, espanyols, europeus i ciutadans del món han estat presents ni en els debats ni en els mítings i declaracions de la campanya: ha sentit vostè parlar, per exemple, de com ens afecta la intel·ligència artificial? Jo tampoc. Ni he escoltat a penes res sobre la implicació d’Europa en la guerra d’Ucraïna, ni sobre el rumb de l’esquerra –que aquesta, a Espanya, és una altra–, ni sobre la influència de la robòtica, del metavers, en les nostres vides. Ho poso com a exemples per a subratllar el significat del titular d’aquest comentari, ‘dos minuts’.
Les dues Espanyes que barallen per aconseguir aquest diumenge el poder sobre l’altra han viscut d’esquena a gairebé tot l’important en general i a aquest ‘conflicte català’, en particular. I haig de reconèixer que en part és mèrit de Pedro Sánchez aquest oblit, perquè cert és que el conflicte de 2017, la tensió, s’han atenuat no poc: els candidats han acudit a terres catalanes solament per a intentar esgarrapar un dels 48 escons, que Catalunya és, amb Andalusia (61) i, en menor mesura, Madrid (37), el gran graner de vots. No gaire més que això per a alguns, i no crec ser massa injust en dir-ho.
Jo crec que, en efecte, molt dependrà per als catalans, a més de per a tots els espanyols, clar, el fet que guanyi un equip o l’altre, el de Sánchez-Díaz o el de Feijóo-Abascal. Si guanya el tàndem Sánchez-Yolanda Díaz (estic a punt d’escriure Yolanda Díaz-Sánchez), hi haurà un diàleg ‘a l’Ada Colau’, fins i tot a ‘el Salvador Illa’, amb l’independentisme: a buscar la prolongació de la ‘conllevança’ orteguiana. En canvi, si el tàndem PP-Vox aconsegueix sumar els escons necessaris perquè Feijóo surti investit, es pot profetitzar que Catalunya serà el principal focus de problemes entre els dos futurs coalitzats: el PP entendrà millor o pitjor el ‘problema català’, però de cap manera pot subscriure els despropòsits d’un Abascal que vol començar, i així figura en el seu programa, per il·legalitzar pura i simplement als partits independentistes, a més d’aplicar un ‘155 duro’ –signifiqui això el que signifiqui– i iniciar una etapa de conflicte que podria retrotreure’ns al temible 2017. Llàstima que Feijóo no era allí per a dir el que hagi de dir sobre aquest tema. A mi, almenys, em sembla molt important el que pensi, o almenys digui, qui, segons les enquestes, pot ser el pròxim president d’Espanya.
18
1
